Una vesprada freda d'hivern

13 desembre 2017 01:00h

Una vesprada freda de desembre del 1996 jo era a la porta del carrer i mon pare dins d'una caixa de fusta a l'entrada de casa. La soledat vestia el trage blau de la tristesa. En un lent degoteig, familiars, veïns i amics van començar a congregar-se al meu voltant. Recorde que una de les primeres persones que se'm va acostar fou Pep Cuello, qui durant dues engrescadores dècades fou alcalde del meu poble. Un home prim, de cabells llargs i escassos, honest, sincer, amb el cap ben moblat i amb una mirada brillant i intensa. Em va donar el condol i tot seguit em va parlar del meu pare, assenyalant les seues millors qualitats, el sentit de l'humor, la propensió al sarcasme, la contundència dels seus pensaments. No sé per què em vaig revoltar i, amb un to agre, del qual ara em penedisc, li vaig dir que en l'home que descrivia no veia reflectit el meu progenitor.

Feia un parell de dècades que estava enfadat amb mon pare. N'havia construït una imatge nefasta. Com la que es té d'un heroi que ha caigut del pedestal i arrossega l'antiga glòria pel fang. No sempre havia estat així. Hi hagué un temps en què vam ser feliços. En arribar a l'adolescència, les coses van canviar, en llevar-me cada dia del llit anava entropessant amb els seus defectes i el triomfador es va anar convertint en un xarraire fracassat, malcarat i cridaner. I això no li ho vaig acabar de perdonar fins a darrera hora, quan un metge del Centre d'Especialitats de Sagunt em va llegir la seua sentència de mort.

Ara trobe que bona part del que em va dir Pep Cuello era cert. No vull anar d'un extrem a l'altre. Els anys transcorreguts m'han ajudat a comprendre'l. Un individu navega sol en un temps històric i enmig d'unes circumstàncies vitals que li modelen la personalitat i li poden agrir el caràcter.

Sovint pense en ell i sempre el blau líquid de la tristesa acaba ensenyorint-se del meu pensament, dels meus ulls. A hores d'ara encara trobe que alguna de les seues sentències tenen una vigència excepcional, no sé si eren seues o simplement era el transmissor de la saviesa popular. Ara, quan els mitjans de comunicació són jutge i part, em ve al cap que deia: «Fill, del que et diguen no et cregues res; del que veges, la meitat».

Algunes d'aquelles sentències fa anys que les havia d'haver tallat, com Montaigne féu amb les sentències llatines, en les bigues del despatx, eixe scriptorium desordenat envaït de músic i literatura on passe tantes hores.

Com de complicades són les relacions humanes, i en especial les familiars, els petits malentesos, les arestes afilades del caràcter de cadascú les fan malbé amb una facilitat esgarrifosa.

Aquella vesprada d'hivern, mentre anava capbaix camí de l'església agafat del braç de la meua àvia, la dona que els va soterrar a tots i per tant es considerava eterna, d'una eternitat de llargs rosaris i de silencis universals, pensava que havia fet malbé el temps de la reconciliació, que com centaures pel desert dels nostres desencontres havíem perdut l'oportunitat d'anar a la recerca d'una estima perduda que continuava viva i bategant en algun lloc.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next