Qui dia passa, any empeny - 18 de desembre

18 desembre 2017 01:00h

No fa tants anys com podrien imaginar els lectors joves que, tal dia com hui, festivitat de la Mare de Déu de l'Esperança, patrona de les dones embarassades, començava a València la fira de Nadal i, a les cases, els preparatius, quasi sempre a càrrec de les dones, dels dinars, els sopars i les altres tradicions pròpies d'una de les festes grosses de l'any.

Ara, almenys en l'anomenat primer món, els preparatius per a Nadal comencen, poc dalt o baix, el primer dia de setembre, quan les televisions públiques i privades enceten el bombardeig d'anuncis de nines, torrons, perfums, creuers per països càlids i alguns altres productes que els consumidors semblen ignorar la resta de l'any. I arriben al paroxisme, després del Halloween i el dia d'acció de gràcies, amb el Black Friday.

En contrast amb aquesta aparença de prosperitat, pau i harmonia universal, l'ONU ens proposa, des de l'any 2000, commemorar hui el Dia Internacional del Migrant i ens recorda que, en l'actualitat, hi ha uns 250 milions de persones arreu del món que s'han vist obligades a abandonar les seues cases, les seues famílies, la seua cultura, els seus costums, la seua llengua i, per dir-ho en poques paraules, les seues vides per anar-se'n a viure a un altre lloc.

Entre ells hi ha persones molt ben qualificades professionalment, homes i dones, que no poden treballar als seus territoris d'origen, com els passava a la meua filla i el meu gendre, i a uns quants milers més. Són els menys desafortunats dels emigrants però, així i tot, no tots podran "tornar a casa" per Nadal... També hi ha jornalers sense contracte ni documents que ho tenen molt més negre; refugiats que fugen de les guerres, el terror, les persecucions i les amenaces; dones que són víctimes del tràfic de persones; criatures absolutament innocents... Éssers humans, en definitiva, que aspiren a una vida millor i, en molts casos, a una vida.

Fa uns quants anys, quan els preparatius per a les festes de Nadal començaven tal dia com hui al País Valencià, hi havia pel món molts valencians i valencianes que havien fugit de la fam, la por, la misèria i les penalitats del franquisme, com ara mon pare, que anava a França tots els anys, amb o sense contracte, per a plantar arròs, birbar, segar i, si podia, continuar amb la verema o amb alguna obra que li permetera guanyar uns francs abans de tornar a casa.

De la mateixa forma com les víctimes assassinades pel franquisme i els seus còmplices s'escampen encara, sense identificar, per descampats, fossars i marges de camins, les víctimes que suportaren el franquisme en vida han estat oblidades i la seua memòria, els seus sacrificis, semblen haver-se perdut per a sempre en l'oceà de black fridays i consum desaforat per on ens obliguen a navegar les grans empreses que sempre, amb crisi o sense crisi, obtenen beneficis insultants en tancar l'any fiscal.

Quan les pensions perillen perquè els jornals són de misèria i els vells en som més que els joves, quan el futur del món és tan incert com la durada d'un lloc de treball, quan els mitjans de comunicació s'han convertit en anuncis gegants i enganyosos, considerar que les persones obligades a emigrar són un perill per a la convivència, en compte de considerar-les una benedicció que ens ajudaria a viure millor, és un crim que no ens perdonaran les generacions futures ni ens perdonarien, si no estigueren esperant-nos al cel, les anteriors.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next