Qui dia passa, any empeny - 25 de desembre

25 desembre 2017 01:00h

Diu una dita antiga que, “per Nadal, qui res no estrena, res no val”. El verb estrenar, en valencià, pot referir-se a posar-se per primera vegada unes sabates, un abric o qualsevol peça de roba, un significat que també pot aplicar-se a utilitzar per primera vegada un cotxe, un electrodomèstic o qualsevol artefacte tecnològic... Però durant molts anys, estrenar també volia dir donar una estrena, uns dinerets, sobretot a les criatures. De fet, quan la vida dels valencians era en blanc i negre, els xiquets i les xiquetes esperàvem el Nadal, sobretot, per les estrenes i els que tenien més sort i més diners, també pels regals que els portarien els reis just l'últim dia de vacances escolars.

No puc assegurar que s'haja perdut del tot el costum de fer estrenes, perquè és possible que encara el conserven algunes famílies, però és evident que el progrés, i la milloria econòmica que comportava fins que l'última crisi va canviar les regles del joc capitalista, han condemnat a l'oblit molts altres costums que semblaven eterns, com ara els dinars i els sopars amb membres de la família que véiem molt poc la resta de l'any.

D'una banda perquè les dones, que eren les que s'encarregaven de comprar, cuinar i servir aquells festins pantagruèlics, s'han incorporat majoritàriament al mercat laboral i no tenen el cos per a fer pastissets i dur-los al forn, passar hores fent cua a la plaça, tancar-se a la cuina mentre els altres passegen per lluir la roba que han estrenat o per apujar fotos a qualsevol xarxa social, i tornar a tindre el menjador, la cuina i els coberts nets i guardats, abans d'anar a la Missa del Gall o a qualsevol altra.

Per si aquests arguments no foren suficients per a comprendre per què “es perden” algunes tradicions, les noves estructures familiars, per dir-ho d'una forma que no ofenga a ningú, fan pràcticament impossible que tres o quatre generacions puguen reunir-se al voltant d'una taula per a compartir un sopar o un dinar.

Molts ancians dels que, abans, donaven estrenes, ara viuen retirats en “residències” perquè fa lleig dir que estan tancats en un asil. Molts matrimonis que es divorciaren quan encara tenien diners per a pagar als advocats, no tenen gens de ganes de tornar a veure's. Hi ha molts fills i filles que viuen a l'altra part del món i no tenen pressupost per a fer dos viatges en poc de temps. La majoria de les criatures passen el dia abduïdes per les pantalles de plasma...

Però és que, a més, com si la vida volguera accelerar l'eliminació de certes tradicions, hi ha els cunyats que s'han posat l'himne d'Espanya en l'alarma del mòbil, les cunyades que necessiten pujar al Facebook una fotografia o un pensament profund cada cinc minuts, els cosins que han fet diners i se n'han anat a un creuer per les illes del Pacífic, el nebot que no es parla amb ningú perquè l'any passat no el deixaren passar al menjador amb els tres gossos amb qui comparteix la vida, la neboda que s'ha casat amb una camionera de Camporrobles i tem les reaccions dels reaccionaris, el nét adolescent que passa de tot perquè està enganxat a no sé quines pastilles...

A tots ells i elles, i a vostés, pacients lectors i lectores que fins i tot en un dia tan assenyalat han dedicat uns minuts de la seua vida a llegir les meues paraules: bon Nadal!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next