La dona i la bèstia

15 desembre 2017 01:00h
Anna Klumpke, \'Retrat de Rosa Bonheur\' (detall), 1898. Oli sobre llenç. Metropolitan Museum, Nova York

La fama assolida per Rosa Bonheur a la Gran Bretanya durant les dècades del 1860 i 1870 va coincidir amb un període en què hi havia un apassionat debat entorn dels drets dels animals i els abusos que s'hi cometien, sobretot en les viviseccions. L'interés per aquesta qüestió venia de lluny, ja que, uns cent anys abans, el 1773, Anna Barbauld (1743-1825), coneixedora de primera mà dels experiments amb rosegadors de laboratori, va escriure un poema sobre aquest experiment, intitulat Petició del ratolí al doctor Priestley, trobada en la trampa en la qual havia estat reclòs tota la nit (1773), en el qual aquesta petita criatura, "nascuda lliure", clama, ara que es troba cruelment tancada a la gàbia, pel seu dret a viure. "En el que probablement siga el primer manifest pels drets dels animals" –apunta Richard Holmes a La edad de los prodigios (2008)–, la poeta diu: "La ment filosòfica instruïda / a tothom ofereix compassió; / llança arreu del món la mateixa mirada / i s'apiada de tot el que és viu".

Rosa Bonheur, estudi per a 'Fira de cavalls', ca. 1852. Oli sobre llenç

Com indica Whitney Chadwick, que en el debat de la segona meitat del segle XIX, a més de la vida dels animals, també es posara damunt de la taula, la vida de les dones, "fou important perquè va deixar clara la manera com l'imperi sobre els cossos de les dones i els animals s'articulava al voltant d'identificacions amb la naturalesa i la cultura, la sexualitat i la dominació". Per això –continua l'autora–, "els quadres de Bonheur i l'intens impacte que van tindre entre el públic britànic de classe mitjana són inseparables del complex sistema de significació mitjançant el qual es produïa i es controlava la feminitat. Els cavalls (i les dones) eren belles mascotes/animals, i també representaven un desafiament al domini masculí". Un fet que quedava palès a Black Beauty (1877), una novel·la en què Anna Sewell va contar en primera persona la història d'un cavall anomenat així i que, en realitat, "és un al·legat feminista que deplora la cruel opressió de totes les criatures, en especial de les dones i la classe treballadora" (Mujer, arte y sociedad, 1990). El llibre es va convertir en un èxit de vendes des del moment en què es va publicar; dos anys després, als Estats Units, circulaven un milió d'exemplars. A més, des del 1917 fins al 1994, es van realitzar nou adaptacions cinematogràfiques.

Charles Maurin, 'L'aurora de l'amor', ca. 1891. Oli sobre llenç. Picadilly Gallery, Londres

Tot i que en els quadres de Bonheur aquesta relació quede més oculta en una primera lectura, cal que no oblidem que molts artistes de l'època la mostraven sense cap mena d'embuts. Quant a això, afirma Erika Bornay: "Les connivències o afinitats de la dona amb la bèstia constitueixen un dels capítols més lamentables de la pintura i la literatura de les acaballes de la centúria" (Las hijas de Lilith, 1998). Així, en nombroses obres d'artistes ben coneguts resulta patent l'equació home-cultura en oposició a dona-naturalesa. En aquest sentit, Bornay analitza, per exemple, L'aurora de l'amor (ca.1891), de Charles Maurin, una peça que evoca els inicis del sexe femení –amb unes figures nues els moviments i les postures de les quals remeten al món animal–, coincidents amb els de les estranyes feres representades al fons. A l'esquerra de la composició, a tocar del marge, un home vestit, d'un cert caire intel·lectual, pren nota de l'escena que contempla. I malgrat que sovint s'assenyala que la trilogia de la qual forma part (junt amb L'aurora del somni i L'aurora del treball) es va inspirar en les idees del filòsof Charles Fourier, que proclamaven que l'amor i el plaer sexual oferien la possibilitat d'establir i mantindre la cohesió social, l'examen de les conductes que s'hi reflecteixen no deixa espai per als dubtes.

Paul Gauguin, 'La pèrdua de la virginitat', 1890-91. Oli sobre llenç. Chrysler Museum, Norfolk

Un altre llenç en què es vincula el sexe femení amb la bèstia, "en ocasions amb una procacitat desconcertant, tenint en compte les pautes i formes morals a l'ús", és La pèrdua de la virginitat (1890-91), de Paul Gauguin. En un paisatge bretó en què predomina el contrast dels colors intensos, una jove nua jeu amb els peus creuats i una flor roja en una mà; un gest púdic i un motiu que al·ludeixen precisament a la virginitat acabada de perdre. D'altra banda, la rabosa que apareix al costat del cap, amb una pota col·locada de manera possessiva sobre el pit, fa referència al "símbol hindú de la perversitat i la luxúria", segons l'explicació del mateix pintor. De nou, la dona, integrada en l'entorn com un component indestriable –el perfil del seu cos sembla un accident orogràfic més– i, a més, evidenciant la bestialitat que se li atribuïa, constituïa un element primordial de la natura i s'allunyava de la dignitat de l'home.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next