Fa dies el meu fill em va sorprendre amb una de les seues magnífiques reflexions. Mentre llegíem els dos al llit, em va dir:
–Mamà, els meus companys es riuen de mi perquè em gite a les nou.
–I tu, què els dius?
–Jo? Que a les huit i mitja que poguera!
Podria ser més fantàstica la seua resposta? Aquella conversa em va recordar les competicions amb la meua amiga Isabel durant la nostra etapa d’universitàries per veure quina de les dues acabava més prompte al llit la nit de Cap d’Any. L’1 de gener ens telefonàvem per comprovar qui s’emportava la medalla d’or en aquesta ocasió –costum que, per a ser sincera, encara mantenim. La primera pregunta de l’any en la connexió Monòver-Finestrat sempre és la mateixa:
–I tu, a quina hora?
I és que si hi ha una cosa que no suporte d’aquestes festes és allò de la diversió imposada. Haver de passar-ho bé, sí o sí, per norma. Allò d’haver de supeditar la diversió màxima a l’última nit de l’any sempre m’ha semblat tan absurd com el contingut de les bosses de cotilló. Eixes que continuen entestades en el fet que estrenem l’any el més ridículs possible. Eixes que ma mare no em deixava destapar fins que no arribara la connexió amb la Puerta del Sol. Un moment que semblava no arribar mai, no sé si per l’ansietat que em generava l’espera o pel que em costava mantenir els ulls oberts fins a les dotze. És cert que el bingo, que sempre estava a mà la nit de Cap d’Any, ajudava a fer l’espera més lleugera, però vaja, que l’ambient a casa distava molt de les animades festes que ens arribaven per la tele. Aquella gent tan devanida que semblava d’allò més feliç ballant al ritme dels artistes del moment, entre lluentons i brindis pel nou any, encara que la gravació probablement es portara a terme en ple mes d’agost. Clar que això ho descobriria anys més tard, com tantes altres coses que em semblaven fascinants però que acabaven sent tan falses com l’animació d’aquell públic. No obstant això, per a mi, aquest públic és un clàssic del Nadal com el salt d’esquí, la capa de Ramón García, el concert d’Any Nou des de Viena o la cistella amb nous i figues que mai faltava a taula. Clàssics, clàssics com ho era també fins fa uns anys, l'”espumillón” que penjàvem d’allò més orgullosos dels quadres, i ara ha quedat relegat a l’oblit, així com també la decoració nadalenca s’ha sumat a la màxima de “renovar-se o morir”. No sempre amb èxit. També és cert que hi ha cada Pare Noel penjant dels balcons que és per a pensar-s’ho… Tot canvia excepte les bossetes de cotilló, les fartades a taula, les bones intencions flotant en l’ambient, la il·lusió dels més menuts i l’obligació d’allargar la festa al màxim perquè semble que som els que més hem gaudit del moment i tenir, així, més material per a compartir a les xarxes socials. Doncs com diria mon fill: a les huit i mitja que poguera!
