L'últim tren

19 desembre 2017 01:00h

Sabeu? Aquesta que us escriu, ahir, 18 de desembre, va fer 45 anys. Mentre bufava les espelmes em va passar pel cap i pel cor l'incòmode pensament que, segurament, si tinc sort i les coses van com han d'anar, he viscut ja la meitat de la meua vida; potser fins i tot ja n'he passat 'equador, com ma mare, que no va fer els 85 que marquen les estadístiques. Deu li'n van faltar. Recorde a la perfecció –ho he dit moltes vegades– el vestit de ratlles verdes que es va posar el dia que em va portar a escola per primera vegada i també el que duia –comprat expressament per a l'ocasió– la nit que vaig rebre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, que va ser l'última vegada que ens vam veure. El seu penúltim viatge. Ni de lluny imaginàvem aquella nit que, en breu, ella havia de fer l'últim.

La meua filla, Eulàlia G., com si m'haguera llegit la ment, em diu de sobte que recorda el vestit que duia jo el dia que va morir ma mare: verd botella, especifica. I continua passant la llengua, llépola i innocent, per repelar amb fruïció el xocolate de la cullereta amb què s'ha menjat el pastís, com si fóra l'últim pastís que ens hem de menjar...

És sorprenent en quina mesura la mort ens marca a foc i ferro el record i el present i el ritme de la vida. Em pregunte si deu haver algun moment en què te la veus vindre ben de cara i és llavors quan aprens a viure cada dia com si fos l'últim tros de pastís. Qui diu menjar pastís, diu pujar al tren. Mentre file aquestes ratlles em ve al cap una parella que em vaig trobar a l'estació d'Alacant fa uns dies. Ella, una dona de pell moreníssima i llavis molsuts, amb una melena acuradament allisada i tenyida de caoba, i molt ben vestida, devia tindre més o menys la meua edat. Ell, un home alt i fornit, de barba espessa i mitja meleneta canusida una mica desacurada i coberta per un gorret de llana, fregava els setanta. Volien comprar un bitllet per al tren de les 15:35 per anar a Sant Vicent. El mateix que havia d'agafar jo, que al matí havia comprat un tiquet d'anada i tornada. Faltaven tres minuts i jo havia travessat l'estació corrents, amb el temps comptat fins l'últim segon, com sempre, per no fer tard; però vaig alentir el pas en veure la parella despistada davant la màquina expenedora de bitllets. "Déjalo, nena –deia l'home–, ya lo vamos a perder... Faltan tres minutos y nadie nos lo quiere explicar." "No, mi amor –insistia ella en un dolcíssim accent cubà–, vamos a intentarlo, todavía estamos a tiempo." L'home feia voltes curtetes amb pas nerviós al voltant de la màquina, com un animalet dins d'una gàbia. Duia una jaqueta grossa amb la cremallera totalment pujada fins al coll i per sota dels camals dels pantalons de pana se li entreveien una mica les vores d'un pijama a ratlletes que li fregaven a penes unes elegants sabatilles d'anar per casa. Refinades, però casolanes, al cap i a la fi; inadequades per caminar la vida de ciutat. L'home, "arropit", la imatge de la gelor en un dia que no era especialment fred, em va corprendre i, a risc de perdre jo l'últim tren del migdia, vaig frenar en sec per marcar ràpidament en la pantalla l'operació per traure'ls els bitllets.

D'un bot vaig pujar al vagó i per la finestra vaig veure com ella, guapa i eixerida, travessava l'andana amb el vell de la mà, com si ells mateixos foren un tren: locomotora ella, vagó el vell. Estranya parella en amable viatge cap a un final de camí, el d'ell, una mica més càlid. Ella, l'últim tros de pastís.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next