Aquest 21 de desembre se celebren unes eleccions que esdevindran històriques per raons evidents i diverses. Una prova que, presentada sota el segell de la democràcia, suposa un gran repte per a un poble que reclama el seu estat, però també per a un estat que gestiona amb regular violència la llibertat dels pobles que el formen. Tot plegat, un compendi de despropòsits que converteix uns comicis suposadament lliures en un terrible estigma que no s’acabarà de guarir mai. I és que, siga quin siga el resultat final, és evident que una bona part del poble català mai podrà oblidar la resposta tan absolutament desproporcionada del Govern espanyol.
Cal aclarir que el tema no va d’identitat nacional. El país que es representa al meu horitzó no va més enllà de Vinaròs ni ultrapassa el límit geogràfic d’Oriola, però s’han de reconèixer els vincles culturals que uneixen el nostre País Valencià amb Catalunya. Ara per ara, la vertadera raó per la qual cal donar suport al poble català, en un moment extraordinàriament complicat, és mostrar la solidaritat cap a la voluntat de bona part del seu poble de construir la seua pròpia República.
Dit això, aquestes eleccions il·lícites i imposades a la força són una bona mostra de la manera que té l’Estat espanyol de maltractar els pobles que formen la seua pròpia estructura. Ha quedat demostrat que això de la pluralitat, del respecte a la identitat nacional i la singularitat dels pobles que formen aquest Estat no és més que un argumentari ornamental sense cap mena de bagatge ni de versemblaça.
En aquest context, han aflorat amb força tot tipus de reaccions que demostren el tarannà conservador i hermètic dels qui governen i decideixen el futur dels ciutadans de l’Estat espanyol. Però sobretot, han evidenciat la manca de recursos en veure’s obligats a aturar per la força un moviment per la independència que el 2006 només tenia el suport incondicional del 13% dels catalans, i que ja al 2014 quadruplicava aquesta xifra segons dades del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió. I ho han fet perquè no han sabut escoltar el crit d’un poble que veia com sistemàticament era perjudicat per l’Estat que, suposadament, l’havia de protegir. Aquesta voraç escalada del sentiment independentista no és un fet casual, però tampoc és unicausal. Molts apunten a la sentència del Tribunal Constitucional respecte a l’Estatut d’Autonomia, però tampoc cal perdre de vista el dèficit fiscal, la crisi econòmica o el canvi de posició d’algunes elits polítiques, ni tampoc que el mateix Rajoy es negara a negociar un desitjat pacte fiscal; o que Catalunya, a pesar de ser un dels territoris que més fons tributaris aporta, estiga a la cua en la redistribució de recursos per habitant.
Fet i fet, les eleccions d’aquest 21D són una mostra més de la incapacitat dels governants espanyols per trobar solucions polítiques a un tema únicament i exclusivament polític. No defugim que davall el mantell pseudodemocràtic s’amaga la voluntat de sotmetre un territori intervingut ara per ara. I per tot això i moltíssimes raons més cal donar suport al poble català en la seua voluntat legítima de decidir el seu futur. I el poble valencià, com a garant dels valors democràtics, ho ha de fer perquè cal estar al costat d’aquells que fan servir els arguments democràtics per a construir la seua pròpia identitat. El contrari seria donar suport als qui han fet servir la violència i la repressió per combatre la reinvindicació pacífica. Açò no va de banderes ni de símbols ni del sempre recurrent catalanisme, sinó de sentit comú i de solidaritat davant un poble que es mou, i que manifesta en pau els seus desitjos.
La qüestió és ben clara: estem a favor d’entendre’ns amb diàleg o amb hòsties? Honestament, com a valencià de pau, preferisc les paraules…
