Sóc d’aquells ciutadans que desitgen ferventment que els toque la loteria i no en compren. La veritat és que no trobe sentit als jocs d’atzar. Em veig obligat a comprar-ne perquè durant el darrer trimestre de l’any desenes de persones toquen a la porta de casa per a oferir-me participacions. Són membres de clubs, associacions, confraries i comissions locals en la seua majoria, encara que també s’acosten dels pobles veïns del Puig de Santa Maria i de Rafelbunyol.
Fins a Reis, a casa anem col·leccionant paperetes de colors, que ens tindran entretinguts els dies del sorteig per tal de comprovar amb una il·lusió desmesurada quina misèria ens ha tocat.
Nosaltres també ens veiem obligats a vendre la nostra part de participacions. La meua dona, amb una capacitat organitzativa que em desconcerta, té una parròquia feta i en dues vesprades es desfà de tot un talonari. Si tarda una mica més, en compte de portar-les a les cases de les parroquianes, aquestes vénen a la nostra a demanar-les o ens aturen pel carrer per a recordar-nos que els guardem les seues participacions. A mi eixa ànsia em sorprén i em divertix. No conec ningú que amb participacions haja eixit de pobre. Els premis no donen ni per a tapar un forat. Disculpe’m, sóc un descregut.
Aquest moviment a la porta de casa he de confessar que em mareja. Sóc un solitari que passa les hores entretingut en vicis i plaers solitaris, com ara el de la lectura i l’escriptura. Juntes conformen un diàleg, vull creure que intel·ligent, que em fa sentir viu i acompanyat. Un diàleg que m’enganya, ja que em fa creure que la vitalitat social de la llengua dels autors i meua és tan vigorosa com ho és sobre el paper, i que la societat que l’empra és culta, tolerant i lliure.
Sóc d’aquells bojos que porten dos llibres a l’empara. Ara mateix compartisc les hores amb L’ofici de lector, de Joan Garí, i L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez, dos autors un poc més joves que jo, realment brillants i amb una gran personalitat.
El meu avi patern, de qui n’he heretat el nom i primer cognom, els mateixos que ell heretà al seu torn del seu pare i del seu avi, era un gran aficionat als jocs d’atzar. Mon pare també però en menor mesura. Jo, en aquest aspecte, com en altres, he eixit a la família de ma mare. L’avi es gastava una quantitat considerable de diners en tota mena de loteries i jocs d’atzar. Tenia una especial predilecció pels números acabats en quatre. En quatre acabava la matrícula del camió en què va fer la guerra. Conta l’anecdotari familiar que quan es va morir les dones de casa van tirar al fem sacs sencers plens de dècims i participacions que ell guardava a l’andana, no sé per quina estranya raó. Un enorme capital balafiat per a no res. Jo, com el meu avi, també amuntone quantitats immenses de paper, de paper imprés i enquadernat que m’ha anat enriquint al llarg de la meua vida.
