Badant i fent via

28 desembre 2017 01:00h

Bona part de la meua vida he estat un individu a qui li ha agradat caminar. Faig senda per la muntanya i llargues passejades pels camins de l’horta o per vora mar. Sense agafar cap mena de vehicle, tinc a la meua disposició ecosistemes diversos que fan del meu vagar un gaudi per als sentits, un gaudi de llums, olors, colors i formes. Faig via i bade.

L’any que ara acaba he fet poc de camí. Un dolor en la punta del peu dret m'ho posava difícil. Amics, coneguts i fins i tot algun saludat em diagnosticaven artropatia per depòsit de cristalls d'àcid úric –ells en realitat deien gota– i amb un somriure sarcàstic em sentenciaven: "Xiquet, ja has acabat de menjar marisc". S'ha de veure com d'atrevit és el personal!

Vaig anar a visitar la metgessa i aquesta va creure que tenia un problema amb les articulacions del peu que caldria solucionar amb una intervenció quirúrgica però, com que no les tenia totes amb ella, em va demanar que em fera una radiografia. Setmanes més tard, amb la placa en les mans, canvià el diagnòstic pel definitiu d'artrosi i tot seguit em va recomanar que visitara un especialista. Vaig sentir que, de colp i volta, m'estava convertint en un ancià i no m'agradava, fins i tot em posava de mal humor i em deprimia. Diu el poeta alcoià Joan Valls que "L'edat suma tendreses", no li llevaré la raó, però, també, l’edat suma la totalitat de les equivocacions que hem comès i les seues inevitables factures. Ara porte plantilles i he hagut de desfer-me de les sabates que usava i comprar-ne de noves. Els peus tenen una gran importància en la salut del nostre organisme.

He estat mesos sense tornar a camejar, a deambular despreocupat per sendes i camins. He passat massa hores assegut i he patit forts dolors en les cames.

Un matí em va visitar el poeta, fotògraf i exmilitar Josep Segura, un gran excursionista. Esmorzàrem junts. L’esmorzar, a pesar de tantes coses, encara continua sent un acte social important en els nostres pobles. Davant d’un entrepà, amb uns platerets de cacau i d’olives, una botella de vi negre o cervesa, es parla amb una llibertat estrident i sorollosa dels gran temes de l’actualitat o es rememora amb un somriure carregat d’humor i tendresa el passat comú. Puc afirmar que sóc l’escriptor valencià que amb més poetes ha esmorzat.

Josep Segura em va regalar un plànol detallat del terme municipal del meu poble, amb el nom de tots els camins i partides del terme, pura poesia: Magraners, Brosquil, Xopet, Els ullals, Els arbres, Les Pedres, Molins, Picaio, Assagador, L’Arrif, Alqueries, Moros, Marqueret, Molí de Vent, L’estany... Aquest regal tenia un objectiu: animar-me a tornar a fer camí, a gambejar, a traure l’òxid de les meues cames i engreixar-les de nou amb il·lusió renovada.

Així que ho he tornat a fer. Hi ha hagut dies que el camí se m’ha fet llarg i tortuós. El dolor, entre altres coses, té la facultat de recordar-te que ets viu; viu, sobretot, per a véncer-lo.

Som pensaments, emocions, sentiments, memòria, però també som moviment. Estem fets per a moure’ns i fer avançar cada matí la senda de la nostra vida. Un consell, amic lector, no t’atures si no és tan sols per agafar una mica d’aire i perdre la mirada en el paisatge.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next