Qui dia passa, any empeny - 1 de gener

Tal dia com hui de l'any 1864 va ser soterrat a València, en olor de multituds, don Josep Bernat i Baldoví, un suecà il·lustre. L'autor d'El Virgo de Visenteta, que havia mort la nit de sant Silvestre de 1863, va nàixer l'any 1809 i, de xiquet, ja mostrava una certa inclinació literària: inventava notícies que alarmaven els adults i escrivia versos. Després va estudiar Dret i en acabar la carrera es va casar amb Juliana Artal, que venia d'una família antiga, respectada, tradicional i rica. Els Artal vivien a la casa dels Quatre Cantons, la segona més senyorial de Sueca a primers del segle XIX, després de la monumental casa de Santamaria. Entre els avantpassats de la família hi havia la venerable Ildefonsa Artal, a qui la pietat popular atribueix alguns miracles.

Els pares de Juliana Artal no consideraven convenient aquell matrimoni amb un advocat jove, membre d'una família sense patrimoni tangible i precedit d'una certa fama de liberal. Però Josep va passar una nit sencera al dormitori de la fadrina, assegut en una cadira, vestit de cap a peus i amb una de les moltes criades de la casa fent de carrabina, als peus del llit. 

L'any 1838, quan encara era molt jove, l'inventor del llibret de falla va començar a notar que estava quedant-se sord com una rella. Una malaltia que va anar a més però que, en aquell moment, li degué facilitar molt l'exercici del càrrec de diputat a Corts, de què va gaudir a Madrid durant quasi tres anys: la sordesa l'exonerava d'escoltar els discursos monòtons, peluts, falsos i avorrits dels col·legues.

Mentre arriscava la reputació i els estalvis embarcant-se ara i adés en la publicació de revistes satíriques, va ser dues vegades alcalde de Sueca i, finalment, es va retirar de la política i del món editorial, quan la sordesa el va aïllar del món.

De les llegendes que el costumari suecà atribueix a don Josep, n'hi ha dues que considere dignes de recordar. La primera assegura que, un dia, Bernat i Baldoví passejava pel poble, ventripotent, distret i amb la bragueta oberta, fins que una senyora, més descarada o més caritativa, el va avisar: "Don Josep, que porta vosté la bragueta oberta i se li veu tot lo que penja...". L'home li va agrair l'advertència però, abans de cordar-se els botons de la bragueta, li demanà, amb un somriure d'enyorança als llavis: "Xiqueta, dóna-li records de part meua, fes el favor, que fa molt de temps que no ens hem vist".

Un altre dia, a l'hora que els xiquets eixien d'escola, don Josep descansava en un banc pròxim a la porta, on esperaven les mares dels menuts. Una d'aquelles dones li preguntà, per quedar bé: "Que espera alguna criatura, don Josep?". "No, filla meua –li va respondre, palpant-se el ventre gros com un bocoi–: açò és per culpa de les botifarres i de la bona vida".

El dia de Cap d'Any de 1864, el cadàver de Josep Bernat i Baldoví va recórrer els carrers de València entre aplaudiments de la multitud, perquè els valencians de la capital el consideraven un dels seus i els dolia aquella pèrdua... A mi, ara, em dol la pèrdua de la nostra capital, on els escriptors valencians –i els actors, els cantants, els músics...– sembla que juguem fora de casa, tot i que sempre ens sentim arropats per un grup més o menys nombrós de persones amigues. Per això, en la meua carta als reis d'enguany, he demanat una capital per al País Valencià.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat