Nosaltres ho valem

He cobrat menys per la mateixa feina, fins i tot treballant més i millor que ells. M’han dit això de “Tens la regla o què?” quan he volgut fer valdre el meu criteri periodístic amb fermesa. M’han posat nota, sí, sí, nota; per als meus (no)companys de redacció (i de vida, per tot el temps i les experiències compartides) el meu cos era de 7... Terrible! La denúncia d’una companya d’Elx a les xarxes socials pel tractament sexista que ha rebut per part d’un altre periodista (li va comentar que per a tornar al seu treball anterior només calia fer una picada d’ullet al cap) m’ha fet recordar aquests episodis i parlar del sexisme quotidià en nostre treball amb altres professionals de la comunicació.

Cristina Medina es va inventar un nuvi per a poder sortejar les envestides d’un cap. I el tabac li servia d’excusa per a deixar la porta del despatx oberta... A Belén Pardos li han suggerit utilitzar les “seues armes de dona” per a accedir a certes fonts, i té companys d’empresa que s'adrecen a ella amb apel·latius del tipus “bombonet”, “cachito” o “cel.” Afirma que aquest excés d’afecte no té sentit perquè no la coneixen i la fa sentir ridícula. Història similar conta Maribel Hernández, qui creu que ser dona i aparentar més jove li resta professionalitat i autoritat i li suposa un esforç extra. Fa poc va entrevistar, amb altre col·lega, un conegut periodista radiofònic, qui li va soltar un “adéu, guapa” en acomiadar-se, agafant-la del coll amb cert paternalisme. Creieu que va procedir igual amb l’altre baró? Òbviament, no.

Genoveva Martín Blanc explica com, fa uns anys, en el seu periòdic, un company va tindre prioritat davant d’una altra a l’hora d’assignar-li una plaça, malgrat que ella tenia més antiguitat com a col·laboradora. “Algú va dir que ella estava casada i que a ell li feia més falta per ser fadrí”, afegeix. I si el primer dia de treball et diuen que contracten guiant-se per les fotos del currículum i de les xarxes socials, què? Alexandra Murcia Navarro ha escoltat aquest comentari en tres redaccions diferents. “Ho diuen mig en broma, però no té gràcia, t’incomoden, et fan sentir malament, des del principi saps que et miren diferent”, comenta. Esperanza Blanc ha anat a reunions “difícils” amb clients descontents (masculí específic) creient que l’havien designat per la seua capacitat de mediació, per a després adonar-se que no hi havia estat allí per les seues competències professionals sinó pel seu encant personal, per a entretindre i relaxar la situació.

Les pràctiques sexistes descrites menyspreen les nostres capacitats, talents i èxits professionals com a periodistes; atribueixen els nostres mèrits i progressos al fet de ser dones, no als nostres esforços; ens redueixen a simples cossos, artificis, mitjans sense valor i capacitat pròpies al servici dels interessos masculins, com si el nostre present i futur, el nostre destí, estiguera determinat o mediat pels homes, com si el nostre estat natural fóra la servitud.

Som majoria en les facultats, també en les redaccions. Comencem a ocupar els espais de decisió, a comptagotes i no sense poques dificultats, però aquí estem, reivindicant-nos amb el nostre treball, tots els dies. I a pesar dels desavantatges amb què partim per ser dones en un context social que privilegia els hòmens i tot allò masculí, i en un àmbit professional que moltes vegades sentim alié i hostil, la nostra sempre ha sigut la defensa legítima, justa i pacífica, fins i tot silenciosa, del dret a exercir el periodisme en condicions d'igualtat. No obstant això, en general, els tractes que rebem són paternalistes, condescendents i violents.

Les idees, actituds i comentaris sexistes que tracten de restar valor a les nostres formes d'estar i fer, qüestionar les nostres competències per a exercir una professió lliurement triada, desposseir-nos de la condició de subjectes actius i creatius, reduint així la nostra capacitat d'influència en la societat, són formes de discriminació per raó de gènere i, per tant, de violència contra les dones. Es tracta de manifestacions a través de les quals els nostres (no)companys exerceixen i reivindiquen el seu poder, que senten qüestionat davant dels nostres avanços, projectant sobre nosaltres les seues inseguretats, mediocritat i frustracions.

Sentim la violència a diari, altres abans que nosaltres. Ara bé, no ens callarem, no cedirem ni un pam en la nostra llibertat; ja no, mai més. D’entrada, pel reprotxe social que ha de tindre el sexisme, sobretot per part d'un col·lectiu professional que basa la seua activitat en la defensa de les llibertats i els drets fonamentals; igualment, per a reivindicar la nostra dignitat com a essers humans i, a la fi, per a trencar juntes la cotilla que, com deia Margarita Rivière referint-se als convencionalismes masculins del periodisme, ofeguen el nostre treball i limiten la nostra professionalitat. Perquè nosaltres ho valem, i ho (ens) volem.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat