La ‘cucaracha’

4 gener 2018 01:00h

Qui li anava a dir en el mes de gener a Teresa Alfonso Mas que, abans d'arribar a cap d'any els crits, els plors, els riures, els jocs que negaven la casa haurien desaparegut per sempre més?

Com va passar anys abans quan un insecte travessà els Pirineus i va anar acabant amb totes les vinyes del país, aquell any una bestiola més petita encara travessà la frontera per a fer emmalaltir i acabar amb les persones. Els estudiosos, dècades més tard, afirmaran que la taxa de mortalitat va arribar a situar-se entre un deu i un vint per cent sobre la gent infectada. Per a què et servixen les taxes i les estadístiques si a casa es moren tots? Hi ha loteries nefastes a les quals u no juga ni vol jugar i que, per no sé quin mal fat, t'acaben tocant.

La grip, un cep poderós, quasi bé indestructible, afirmava don Joaquín, el metge del poble, estava atacant amb força la població. La “cucaracha”, l'anomena la gent. Com una panerola a la casa, el virus entra sense fer soroll en el cos, l'afeblix i el devora fins a la mort.

L'epidèmia de la “cucaracha” féu emmalaltir els set fills de Teresa Alfonso, des de la més petita, de poques setmanes de vida, fins al més major, de tretze anys d’edat. Per què va salvar la vida el primogènit? Les cròniques familiars afirmen, sense cap fonament científic, que els malalts tenien prohibit beure aigua, la qual cosa feia que patiren deshidratació, cosa que complicava d’allò més la seua lluita contra la malaltia. Una nit, el major es va alçar del llit i es va beure un bon got d'aigua i aquest fet tan simple li va fer superar la malaltia.

El marit de Teresa Alfonso, Joaquín Català, com la gola d'un estany, pretengué, sense èxit, beure’s tot l’aiguardent de la vila. Es va morir aquell mateix any intoxicat, gat, borratxo perdut.

Tot el dolor, tota la tristesa de l'univers caigueren a plom sobre l'esquena de la dona menuda que era Teresa Alfonso. Amb els anys doblaren fins a tal extrem la seua cintura que a les nétes els pareixia que, caminant caminant, amb el nas feia un solc en el sòl, el mapa d'un continent que havia omplit amb la vida no viscuda dels seus fills morts.

Cent anys després no resta ni tan sols una desdibuixada fotografia de Teresa, no en queda res, ni tan sols el nom dels fills que moriren víctimes de la “cucaracha” l’any 1918.

Només resta en peu la casa on va arrossegar durant dècades l'ombra de la seua pena. La casa on ara habiten un besnét i els dos rebesnéts, que hi són gràcies a un got d'aigua clara.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next