“La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!”
És molt fàcil citar Joan Fuster. Té oracions que poden inserir-se fàcilment en una columna com aquesta i no perquè siguen curtes, no. Condensades. Són condensades. És difícil dir tantes coses en tan poc espai, però així era ell. Fuster, un dels majors exponents de la nostra identitat com a poble. Un defensor de la cultura, del respecte entre pobles i de la llibertat perquè, efectivament, la frase de dalt, la de la llibertat, és seua. Ell practicà la llibertat en els seus llibres, en els seus assajos, en els seus aforismes i en els seus actes. I la practicà a pesar dels intents de boicotejar-se-la a base de bombes a casa seua, d’intents de silenciar la seua veu, d’insults.
El passat cap de setmana, València practicà la llibertat com Fuster. La cavalcada de les Magues de Gener, un acte infantil que proclamava pau i cultura, patí un intent de boicot per part de l’extrema dreta. Una extrema dreta que, a pesar de les comparacions amb Europa, sí que deixa veure’s d’entre la nostra societat, a la seua manera. Va estar, efectivament, un intent: no ho aconseguiren. De fet, un acte així no es mereix ni aquesta mera i humil columna que escric pensant-hi. Però no és per això que l’escric, ni de bon tros. Escric per tota la gent que baixà als carrers de València, que acompanyà els qui participaven en la cavalcada, que seguí el recorregut de les Magues (Fraternitat-Sororitat, Igualtat i també Llibertat) i que aplaudí quan Pep Botifarra cantà la Malaguenya de Barxeta des del balcó de l’Ajuntament, un fet poc usual en els darrers anys. El “d’on renaixen les cendres” ressonà per sobre un grup reduït de persones que demostraren una profunda i preocupant ignorància de les nostres tradicions.
Malgrat aqueix profund odi, la societat valenciana (o almenys un sector d’ella) continua practicant la llibertat. Una llibertat quotidiana, sí. Assistir a concerts, a festivals, a cavalcades, consumir productes culturals, expressar-se o condemnar actes com els del 9 d’Octubre o el del passat diumenge. Potser són nimietats, sí, però és molest que criden barbaritats quan cantes des del balcó de l’Ajuntament de tots els ciutadans o que insulten els xiquets que culminaven les muixerangues, que no els castellets (una altra tradició que mereix igualment respecte). Fins a cert punt ofèn. Per què hem d’aguantar-ho, es preguntarà molta gent.
Empipa, ofèn, molesta. Cansa. És cert. Però no podem fer més que continuar practicant la llibertat que ens correspon per tal que no se’ns atrofie. És un hàbit.
