L’ofici d’articulista

Aquesta setmana em va entrevistar una jove estudianta de periodisme. Pobreta, no sabia que sóc un individu a qui jo mateix no li demanaria de fer-li una entrevista, i menys per a la premsa escrita. Tendisc a fer respostes interminables, farcides de detalls insignificants, de cites i d’anècdotes diverses. Me’n vaig per les branques amb la paraula sota el braç, com un ximpanzé amb ulleres de pasta. Sovint en la primera pregunta responc, sense adonar-me’n, tot el qüestionari que havia preparat l’entrevistador, convertint el que hauria de ser un diàleg en un monòleg.

L’objectiu de l’entrevista era aconseguir la suficient informació per a un treball per a classe. Per què m’havia elegit a mi? Doncs perquè el treball anava sobre un escriptor d’articles d’opinió. Necessitava saber quina és la font d’inspiració, com m’organitze, com enfoque cada tema, etc.

La veritat és que mai no m’havia plantejat aquestes qüestions, la qual cosa em va obligar a reflexionar sobre la meua trajectòria, que vaig iniciar d’una manera regular l’any 2011 en el desaparegut diari digital L’Informatiu i que després he continuat en altres mitjans. Abans havia escrit esporàdicament articles en capçaleres com ara Saó, El Temps, Lletres Valencianes, Levante-EMV. Eren articles sobre música i llibres, els quals en realitat també escric com si foren simples articles d’opinió: l’opinió d’un lector i d’un etern aficionat a la música. No esperen de mi una anàlisi d’especialista. Només sóc un simple espectador del transcórrer canalla de la vida.

Em vaig desdoblar per a entrar com a visitant en el petit i desordenat despatx on m’aïlle i escric per tal de veure com he anat fent alhora que aprenia l’ofici.

L’estudianta, una jove d’ulls brillants i mirada intel·ligent, durant les dues hores que va durar l’entrevista es mostrà pacient, interessada per allò que li deia, i silenciosa. Ho va enregistrar tot en el seu mòbil... Uf! En acabar li quedaven moltes hores de faena per a destriar el gra de la palla.

He treballat de periodista, però no sóc periodista, he estat un intrús. Dels periòdics, més que redactar notícies m’ha interessat escriure reportatges i articles d’opinió. Trobe que la millor literatura del segle XX es va publicar en la premsa en paper.

Tot parlant, em vaig adonar que el poeta, el contista i el novel·lista que també sóc a l’hora d’enfrontar-me amb allò tan suat de «la pàgina en blanc» (no els diré de «la pantalla en blanc», perquè el primer esbós sempre el faig sobre un full de paper reciclat; de fet, he escrit els meus millors poemes darrere d’un rebut d’un banc o d’un avís del jutjat de pau) vaig com un assedegat animal del bosc a beure a les mateixes fonts, l’experiència personal, la memòria individual, que, de vegades, me l’ha regalada un amic o una amiga, i la memòria col·lectiva. Al llarg dels anys he anat a la recerca d’una veu amb un timbre personal que fóra reconeixible. M’han preocupat més l’estil, la qualitat, l’amenitat del llenguatge que allò que pogueren dir uns lectors dels quals fins fa poc no he sabut ni tan sols de la seua existència. He escrit pensant que ho feia per al silenci, que les meues paraules mai no tindrien eco. Ara, passats els anys, sé dels lectors perquè m’escriuen en les diverses xarxes socials; ha estat per a mi una grata sorpresa conèixer la seua existència i un plaer llegir-los.

Dues hores de monòleg davant de dos tallats! Em sap greu per ella.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat