El dia 15 de gener de 1978 era diumenge i la CNT havia convocat una manifestació a Barcelona per a protestar contra el pacte de la Moncloa, perpetrat per Suárez, González, Carrillo, Tierno, Fraga i alguns altres polítics i líders sindicals. Cap a la una del migdia, quan la manifestació acabava, un grup de joves va tirar alguns còctels Molotov contra la façana de la sala de festes Scala, un establiment que combinava l’espectacle i el bon menjar i que freqüentaven les celebritats de l’època.
Segons la policia, aquells còctels innocents, fets a casa de manera precària, provocaren un incendi devastador que va assolar un edifici sòlid, modern i segur i va matar quatre treballadors de la casa, que eren afiliats a la CNT… Al cap de poques hores foren detinguts, a Barcelona, els culpables de l’incendi i de les morts. Per als mitjans de comunicació no eren “presumptes” sinó culpables d’un acte terrorista que posava en perill l’estabilitat d’una democràcia acabada de renàixer.
Quan es va celebrar el judici contra els acusats, els advocats defensors demanaren la presència de Rodolfo Martín Villa, ministre de l’interior, que, l’any 1976, ja havia dirigit la massacre contra el obrers de Vitòria. Però ni Martín Villa es va presentar ni la fiscalia va permetre que declararen els veïns de l’edifici incendiat, que havien vist com el foc s’iniciava a la part posterior de l’Scala i no a la façana on havien esclatat els còctels Molotov. Quatre homes i una dona foren condemnats a diverses penes de presó i la CNT, un organització que no volia cedir a les pressions del govern i de la patronal, va començar a perdre afiliats i a disgregar-se, perquè els sindicalistes no volien que els identificaren amb el terrorisme ni amb la lluita armada que encara proposaven algunes organitzacions clandestines.
Amb el pas del temps, alguns investigadors i els mateixos implicats han demostrat que aquell judici va ser una farsa. Per la rapidesa amb què foren identificats i detinguts els “culpables”, perquè l’Scala va ser enderrocada sense una inspecció tècnica que hauria demostrat que, en alguns llocs de l’edifici, hi havia rastres de fòsfor i, sobretot, perquè un dels acusats no va comparéixer.
Aquell personatge que havia desaparegut del mapa era Joaquín Gambín, el Grillo, un delinqüent reincident que treballava de confident per a la policia amb un sou de 45.000 pessetes mensuals. Ell mateix, infiltrat en algun grup anarquista, havia facilitat algunes armes als acusats i material incendiari que mai no havia estat utilitzat… L’any 1981, cansat o abandonat per la policia, el Grillo va confessar que treballava per al Ministeri de l’Interior, és a dir, per a Martín Villa i que havia estat l’inductor de l’incendi, en el qual no va participar cap de les persones acusades.
Si Gambín encara viu, deu tindre quasi 80 anys… Rodolfo Martín Villa, acusat i perseguit per la justícia argentina, gaudeix d’una pensió de sàtrapa i respira el mateix aire que nosaltres i que totes les víctimes de la violència institucional, l’única legítima, que els estats han utilitzat sempre per a convertir la por en un instrument de submissió.
