Sabeu? Ara fa uns dies, em convidaven a Ràdio Sant Vicent del Raspeig, el meu poble, a fer una entrevista, arran del Taller d’Expressió Oral en Valencià que hi hem organitzat des de la Delegació d’Alacant de l’IEC, amb el suport de la Regidoria d’Educació de l’Ajuntament. En accedir al recinte, em vaig presentar cortesament i tímida (encara que no ho parega, sóc vergonyosa de mena, molt). Bon dia, sóc Lliris…–vaig dir a les tres senyoretes, per a mi desconegudes que hi havia distribuïdes per diverses taules–. De sobte, un “Si, sí, sí”, a tres veus, amabilíssim i acollidor. Elles a mi sí que em coneixien. Veges quines coses! I mentre esperava, les tres periodistes em van atendre ben atentament, preguntant-me per la meua faena amb un gran respecte.
En entrar a la sala de gravació, la locutora, una xica jove, molt amable també, em va manifestar el seu nerviosisme, perquè era la primera vegada que feia una entrevista en valencià. Caram! Veges tu quines coses també, en un poble valencianoparlant… No sé com ho faré, em deia la xica. Doncs segur que ho fas molt bé –l’animava jo–; intentar-ho ja és fer-ho bé. La bona voluntat ja és un gran punt de partida. En fi, que comencem l’entrevista, parlem del Taller d’Expressió Oral, d’açò i d’allà, i arriba la pregunta del milió: “És cert que a Alacant cada vegada es parla menys valencià, que la gent no en sap, perquè es perd?”. Pregunta mite. “El valencià no es perd”. Afirmació fal·laç de conversa de bar i perruqueria (que és on molta gent arregla els problemes del país) sense fonaments empírics. No sóc sociolingüista, però com que de qüestions de llengua sembla que tothom pot opinar… Responc la pregunta: després de trenta anys de Llei d’Ús i Ensenyament, el valencià es coneix més, això és evident, i cada vegada n’hi ha menys analfabets i més persones que –en facen ús o no, això ja és qüestió de voluntat i d’opció personal– la saben llegir i escriure i en tenen una competència adequada. Ara bé, això no lleva que encara queden tal·losos que es vanaglorien de la seua ignorància o fins i tot pretenguen justificar-la apel·lant al que és millor per a la majoria i… –ai, las!– convocant al respecte (el que es veu que devem les minories a les majories imposades, al revés no cal respecte…).
Acabada el que certament ha sigut una molt grata entrevista, córrec a buscar la meua filla al col·legi i a la porta estant em para una coneguda del poble que hi va vindre fa quaranta anys d’algun lloc de l’altra Espanya per treballar del que podia i on podia, per dir-me que ha intentat llegir un llibre meu, però que és molt difícil, perquè el valencià que s’escriu no és igual que el que es parla, que el que hi ha als llibres no es valencià, sinó català i que… En fi, em fa –a mi!– un discurs sobre sociolingüista i dialectologia fenomenal, al qual no responc per respecte a les seues canes (i per pur avorriment d’haver d’explicar sempre el mateix). La senyora de vaporosa cabellera, empolainada en una bona jaqueta, conclou el parlament dient-me que veu molt bé tots els drets lingüístics que jo reivindique, però que “con todos mis respetos, yo soy partidaria de hablar una sola lengua”. Si ens posem així, jo també, senyora: la meua, o què?
S’obri la porta del col·legi i comença l’allau de xiquets. Rep la meua filla amb l’amarga sensació que quan algú introdueix un discurs amb el marcador “amb tots els respectes” és com quan s’avança amb un “jo no sóc racista, però…” ho són, de racistes, no ens enganyem. I no ens tenen cap respecte. És per això que cal no defallir i seguir la tasca, perquè als nostres fills no els falte el respecte que totes les llengües, totes les cultures i totes les persones ens mereixem, siguem una majoria o no.
