La lloança de Puig a l'espanyolisme més caspós

16 gener 2018 01:00h

El lliurament del Premi Manuel Broseta a l’entitat espanyolista Societat Civil Catalana és una mostra més del tarannà conservador d’una entitat, malauradament, arrelada encara a algunes institucions valencianes; i que a més, enguany ha comptat entre els membres del jurat amb una representant del Govern valencià, Carmen Montón. Un reconeixement a la sospitosa tasca de mantenir unida Espanya malgrat la ferma i pacífica voluntat del poble català de decidir el seu futur. Un premi a la convivència, afirmen des de l’entitat, per fomentar aquest esperit en uns moments en què a Catalunya cohabiten les ferides encara obertes de la violència de l’Estat, amb les ganes de continuar lluitant en pau per una independència cada cop més justificable.

Fins ací, cap problema, és una entitat privada i lliura el seu premi a qui considera. Però clar, al nostre País Valencià res és normal, tot transcendeix i hi són habituals i extremadament freqüents les errades. En aquest cas, el fet que el premi, que podia passar desapercebut, el lliure el president Ximo Puig al Palau de la Generalitat, l’alberg de la representació política valenciana que ha sigut escollida per un poble que els ha encarregat la missió de gestionar el nostre futur, és un estrepitós error.

És ben cert que els dos màxims exponents del Govern valencià mai han amagat el seu espanyolisme recalcitrant sense cap tipus d’embut. Però en aquest cas, em fa la impressió que s’ho podrien haver estalviat, perquè la imatge del president de tots els valencians (també dels qui creiem que Catalunya hauria de ser un estat independent) donant el guardó a una entitat espanyolista i amb traços ultradretans ben marcats, és tremendament significativa. Honestament, fa mal, dol molt que un govern democràtic participe activament en aquest despropòsit, i com acostuma a ser habitual, és el nostre govern, aquell que diu que fa de garant del diàleg, de l’enteniment, aquell govern del comboi, de l’equidistància, el que s’acosta a l’esguard de l’espanyolisme i s’allunya voluntàriament dels qui reclamen un estat propi, mentre obvien que, a l’albir de l’esperança que hi van vendre en aquelles eleccions del 2015, també ens trobem un sector cada cop més rebutjat i amb greus símptomes de desencís.

Oltra i Puig, o Puig i Oltra, “tanto monta…”, han fugit dels valors que els van dur a ser líders del Govern valencià per a refugiar-se en aquell punt que els acosta més ràpidament a un costat o a un altre, és a dir, a un centre oportunista, indefinit i sense cap tipus de rastre de l’honestedat política i ideològica que tanta falta fa hui en dia. Oltra va a la seua, amb aquell discurs de llançar pilotes fora dient que no és el Consell qui dóna el premi; Puig, mentrestant, és incapaç de mostrar fermesa i coherència política davant una imatge tan colpidora com innecessària. I tot plegat, dibuixa de nou un esperpent cada cop més allunyat dels postulats de llibertat que després de tants anys d’ignomínia esperàvem amb tanta esma. 

Potser alguns no veuen el problema, ho consideren exagerat i poden recórrer a les tasques protocolàries d’un càrrec públic per justificar la imatge. Tot el meu respecte, com també el tinc amb el fet que el president haja acceptat ser-ne el protagonista, només faltaria. Ara bé, humilment i lliurement he de dir que ara que la semiòtica és tan important per la patent manca de reflexió que pateix la nostra societat, construir la imatge del president valencià al costat d’una entitat com Societat Civil Catalana és posicionar-se en contra d’una part del poble català. És així, amb tots els ets i els uts, perquè la sempiterna equidistància que emana del discurs del nostre govern, ha quedat esbiaixada cap als qui han rebutjat la democràcia i s’han alineat amb un govern espanyol que només sap fer servir la violència i el manipulable poder judicial per intentar fer callar la veu d’un poble que vol viure lliure i en pau.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next