Jo he tingut puces. No pensen vostés que em vaig criar en una casa o en un barri miserable on la brutícia, la deixadesa i els insectes i paneroles de tota mena havien construït urbanitzacions de luxe. La meua àvia, cada dia de l’any, a les set del matí, ja havia agranat i fregat la casa i la porta del carrer. Després de dinar, repetia la jugada. Era una dona amb una energia vigorosa. Havia fregat tantes vegades l’entrada de casa que havia aconseguit polir el ciment.
Mai no vaig tindre polls com altres companys de l’escola. Jo vaig tindre puces. No durant la infantesa sinó ja havent complit els vint anys. Aleshores treballava com a recol·lector de fruita, un ofici que vaig començar de ben menut, quan el meu pare em portava al camp a guanyar-me un jornal de xiquet. En aquesta vida he collit peres, melons, melons d’Alger, albercocs, bresquilles, prunes, pomes, llimes, aranges, taronges, tomaques, també alls, bajoca, fenoll, dacsa…
Aleshores collíem fruita sense cap mena de contracte laboral. D’això fa tres dècades. Anàvem sovint a destall. Sempre érem al servici dels mercats. Si els mercats tenien gana de mercaderia, tant se valia que aquells dies estiguera plovent o que fóra festiu. Els mercats ens imposaven la seua llei. Com ara ho fan en tots els àmbits de la nostra vida. Maleïts mercats, els colossals refredats que vaig agafar per un jornal de misèria! I a callar. Han passat anys, dècades i encara em ressonen en el cap les paraules del corredor que ens contractava: «Xiquets, per desgràcia som massa gent en este món«». «Per a un home sempre n’hi ha un altre». «Esto es como las lentejas, si no las quieres las dejas». I mut i callosa que ve la rabosa, i treballant amb rosada, o plovent, el diumenge fins i tot, cap dels meus companys va fer-se ric abans d’anar-se’n definitivament al cementeri.
Un dia, collint clementines just al costat d’una gossera il·legal, un grapat de puces va prendre tots el membres de la colla per hostes seus. El més dolorós és que el propietari del camp i el mateix corredor sabien que l’hort n’estava infectat. Els insectes aquells em xuplaren la sang amb insistents i molestes picades. Els mercats ho continuen fent, però d’una manera aparentment més sibil·lina. Cada picada s’inflamava i em produïa una coïssor desesperant. Allò era un calvari. Fart i adolorit vaig anar a cal metge i em demanà que posara la roba en una bossa i la llançara al contenidor del fem, que em rentara a consciència i en eixugar-me m’aplicara sobre les picades un ungüent que em va receptar. El jornal d’aquell dia se’n va anar al fem junt amb els calçotets, els calcetins, els pantalons, les samarretes, els jerseis i una gorra.
En poques hores vaig acabar amb els molestos insectes. Ho confesse, vaig sentir un reconfortant alleujament i una alegria immensa. Per res del món em volia acabar convertint en el seu ecosistema. Com sí que ho ha fet certa fauna que, des de la política, l’alt funcionariat, les finances o el periodisme, ha convertit la societat en el seu hoste i la parasita a consciència.
Jo he tingut puces, males puces. Ara, no s’enganyen: sóc un bon xic que sempre ha intentat tindre paciència. Fins i tot amb aquell que no s’ho mereixia i davant del qual he intentat controlar la meua mala llet, a pesar de les punyalades que m’haja pegat per l’esquena.
