'Sus labores'

25 gener 2018 01:00h

Ma mare, quan dècades enrere es veia obligada a omplir papers oficials, allà en la casella corresponent a ofici o professió escrivia, amb la mateixa cal·ligrafia de la xiqueta de deu anys que va deixar l’escola per a posar-se en amo, sus labores, que era com aleshores, en una societat profundament masclista i patriarcal, calia dir quan una dona es dedicava a la llar i a la família, com si les hores que passava al magatzem de fruita encaixant taronges o peres o netejant cases alienes o venent oli a quarts i a mig litre en casa o fent tapets i cobertors de punt de ganxo per encàrrec i tantes altres coses s’hagueren de qualificar per una estúpida regla de tres com a tasques del seu temps de lleure. Ma mare i les dones de la seua generació i classe social no tenien temps per a elles.

Per arribar a tot i no perdre un jornal, em portava a l’escola de cagons de la tia Filomena la Matona. La dona, a pesar del seu malnom, era un tros de pa. El malnom provenia del mató de la llet i no de cap actitud violenta i agressiva.

Filomena era una dona soltera, de cabells curts i grisos, d’estatura per dalt de la mitjana, d’espatles rectes, caminar pausat, cara agradable i veu potent. Solia llogar també algunes habitacions a gent amb bones referències per tal d’arredonir els seus ingressos.

El baix de la casa on vivia cada matí es convertia en una escola. Una escola neta com una patena.

La seua formació era escassa, la seua paciència en encetar el dia infinita. Era valencianoparlant, com tots els alumnes, però no sé per quina estranya raó tenia una propensió a parlar-nos en castellà, un castellà ortopèdic. Ens posava en rogle i ens feia cantar els números, deia, déiem: veinte y uno, veinte y dos. I ens contava cuentos. Alguns d’aquells relats no ens deixaven dormir per la nit de la por que ens feien.

Quan s’esgotava la seua paciència amb trapelles com ara jo, esclatava amb un "mala bomba!" i ens tancava al "quarto de les rates". Confesse que la meua primera topada amb l’autoritat fou amb ella. Sempre he tingut una propensió a anar a la meua i he acabat, al llarg de la vida, entropessant amb encarregats de tota mena.

Filomena era una dona senzilla, de gustos i costums senzills, valenta, autosuficient, tenia l’escola de cagons i els hostes i una voluntat de ferro.

De casat, vaig ser veí seu. Els cabells grisos se li feren blancs com el mató. A pesar dels anys continuava caminant recta amb una gran dignitat. Jo la saludava amb la mirada i el respecte del cagonet que vaig ser. De vegades, en passar per davant de sa casa, em cridava perquè li aclarira algun dubte; no es veia bé i les cartes li costaven de llegir.

En els papers oficials, en la casella corresponent a l’ofici o professió, escrivia amb lletra titubejant sus labores.

Fa anys que va faltar Filomena. El temps ha fet que entenga coses que abans no entenia.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next