Tal dia com hui de l’any 1867 va nàixer al barri del Mercat de València Vicente Blasco Ibáñez. Pocs anys després, animat pel seu amic, mestre i mentor, Constantí Llombart (Carmel Navarro), un jove Blasco va escriure en valencià un dels seus primers relats: La torre de la Boatella, una llegenda oriental de regust romàntic, que Llombart va publicar al calendari de Lo Rat Penat. Però aquella vel·leïtat valencianista va durar ben poc i abans de dedicar-se quasi exclusivament a escriure en castellà, Blasco Ibáñez va recórrer les comarques centrals valencianes per a promoure les idees republicanes entre les classes populars i es va guanyar el seu primer exili a París per haver participat en una manifestació contra Cánovas del Castillo.
En tornar a València, després d’una amnistia, Blasco va iniciar l’etapa més fecunda de la seua vida: es va convertir en el líder indiscutible dels republicans de València, va fundar el diari El Pueblo, va abandonar les idees “regionalistes”, va ser elegit diputat a corts, per primera vegada, el 1898 i encara tingué temps de fer-se maçó, si les informacions que ens han arribat són certes. Durant aquells anys de plenitud, l’activitat febril de Blasco Ibáñez es va veure interrompuda sovint per detencions, empresonaments i breus períodes d’exili, circumstàncies que no li van impedir escriure i publicar a un ritme frenètic. Per aquell temps va començar a publicar la sèrie de novel·les que la crítica va anomenar “valencianes”: Arroz y tartana, Flor de Mayo, La barraca, Entre naranjos, Cañas y barro…
L’any 1904, Blasco va renunciar a l’activitat política, d’una banda a causa de la fatiga, ja que resultava difícil seguir aquell ritme de treball, però també per qüestions personals i, sobretot, per les diferències amb Rodrigo Soriano, que havia publicat un article insultant contra Blasco en el mateix diari El Pueblo. Després d’aquesta ruptura, el novel·lista va canviar notòriament els escenaris de les seues narracions, un allunyament que es va materialitzar amb la venda del diari al seu deixeble més lleial, el periodista Félix Azzati, per vint mil pessetes.
Blasco inicià així la seua aventura madrilenya i es posà en contacte amb alguns autors de la Generació del 98, mentre seguia escrivint a bon ritme. Més tard, viatjà a Amèrica i pronuncià conferències a Argentina, Paraguai i Xile, abans d’emprendre la fundació de les colònies Cervantes i Nova València, projectes que va abandonar poc de temps després, per a iniciar les seues cròniques i reportatges de guerra que foren el preludi de la seua novel·la més important: Los cuatro jinetes del Apocalipsis.
A propòsit de Blasco i de la seua relació amb la Generació del 98, he llegit una anècdota que no sé si és certa, però resulta oportuna, sobretot ara que uns audaços editors promouen unes traduccions al valencià de l’obra blasquista, que probablement no són imprescindibles. Diuen que Valle-Inclán estava malalt i necessitava una transfusió de sang; un amic li va comunicar que havien trobat un donant sa i animós, la sang del qual resultaria beneficiosa per al malalt. Don Ramón va preguntar de qui es tractava i quan li digueren que el donant era Vicente Blasco Ibáñez, va exclamar: “No, que la sangre de Blasco está infectada”. Li preguntaren de què podia estar infectada la sang d’un home tan vitalista i enèrgic i Valle-Inclán va respondre: “De gerundios”.
