L’avantprojecte de llei de la funció pública que es va presentar a la roda de premsa que el Consell va celebrar el passat divendres a Vinaròs, palesa, una vegada més, que la supervivència de la llengua no és una de les prioritats de l’actual govern de la Generalitat. Un anunci a cau d’orella, fet entre l’allau de reaccions i preocupacions que està provocant el cas Gürtel i la mediàtica “arribada” de l’AVE a Castelló, i que d’entrada apunta un calendari d’aplicació de sospitosa versemblança. I és que, la llei naixerà sense un requisit lingüístic per accedir a la funció pública, cosa que es reflecteix en una disposició transitòria que preveu aprovar-lo en el termini d’un any, si és que encara aquest Consell està al capdavant de la Generalitat. D’altra banda, la llei estableix una proporcionalitat entre l’exigència de coneixements del valencià i el lloc de treball que ocupa el funcionari en qüestió, parlem d’un interval que va des del mínim A2 exigit fins a un màxim d’un nivell C1. Aquesta discriminació encara està per publicar.
El fet és que encara està per veure quina és la dimensió real de les preocupacions del Consell quan es tracta de defensar contundentment i sense vel·leïtats coercitives el valencià. Evidentment, no es pot negar que hi ha una voluntat efectiva, diria que prové exclusivament del Departament d’Educació, per situar la defensa de la llengua en el centre de les prioritats del Consell. Tanmateix, totes les mesures es queden diluïdes entre el garbuix de dialèctica d’un govern valencià cada cop més allunyat de les posicions que defensen la identitat valenciana com a prioritària.
És evident que hi ha passes que dibuixen un camí de recuperació d’espais bastant clar. La tornada dels mitjans de comunicació públics del nostre País Valencià és un escenari imprescindible per a fer visible una llengua cada cop més arraconada. Aquest és un dels reptes que ha de superar ràpidament, si no vol ser marginada de la seua condició de llengua d’ús habitual: la visibilitat. Però clar, en aquesta faceta té molt a dir el nostre govern, de fet, n’és el principal actor, i quedar-se al marge o proposar solucions amb la boca menuda només plasma una actitud certament nociva.
El Consell ha de ser el garant d’aquesta posada en escena perquè de la seua gestió hi depenen tres sectors fonamentals perquè la llengua pròpia (no ho oblidem) de la nostra terra tinga un recorregut normal entre els usuaris: els mitjans de comunicació, l’administració i l’educació, com podeu notar, estretament relacionats. I fins ara, no s’aprecia una voluntat, del tot ferma, per vehicular la llengua en tots tres sectors i fugir d’ambigüitats i iniciatives porugues.
Potser tot plegat siga una estratègia del mateix govern per traure del focus mediàtic un tema tan histriònicament polèmic; potser aquest recurs genere l’oportunitat de donar-li un impuls a la situació de la llengua i capgirar-ne els problemes; o potser cal més temps per saber si tot plegat va en la bona direcció. Personalment, crec que les accions que ha executat el Consell pel que fa a la llengua són d’un perfil baix. Ja ho va ser el Decret de Plurilingüisme, i ara amb el tema del requisit també s’intueix aquesta manca de contundència i de vehemència que en aquests temes es requereix. Tinc una dolorosa sensació que aquesta legislatura, en el tema de la llengua, s’ha perdut una oportunitat tremendament esperada i desitjada per molts, i ara, l’esperança sorgida d’aquell maig del 2015 navega perduda entre la indignació i les immenses ganes que totes aquestes idees que tan generosament em deixen vessar, estiguen completament equivocades…
