Fa uns dies em demanava amistat a Facebook un antiquari francés, resident a París, de cinquanta-pocs anys, vidu i ben templat. Vaja, que amb eixes credencials ja no podia dir allò de “seguimos para bingo”, perquè a primera vista ho tenia tot. Tal volta l’únic que li fallava era el nom perquè tot fóra perfecte, però això ja és una qüestió personal –un francés, de nom Raphaël, va ser el primer a fer que el meu cor s’accelerara mentre jugava amb la Barbie amb la seua germana en la meua primera visita a París. Raphaël era la perfecció personificada i, malgrat que ma tia tenia un veí infinitament famós a França, el meu interés estava en l’altra part del veïnat–.
El cas és que el primer que vaig pensar en rebre aquesta sol·licitud d’amistat va ser: això ho agafa Nicolàs Barreau i fa un best seller en un no-res. Acceptar i passar automàticament a concertar una primera cita a la llibreria de Shakespeare and Company que acabara amb un sopar a Le Marais o amb una passejada amb bateaubus pel Sena, tot era una. Això sempre des de la perspectiva de Barreau, clar, i partint de la base que jo parlara francés, ja que en cas contrari el best seller passaria a ser més bé simplement l’argument d’una pel·li de rombos on les paraules foren secundàries.
En eixes estava, reflexionant sobre els problemes de no entendre l’altre i autoconscienciant-me que ja va sent hora que acabe aquell curs de francés que vaig deixar a mitges, quan de sobte es va obrir la porta de la consulta del metge i vaig escoltar: “¿Hay alguien del cupo?”. Els tres que esperaven allà ens vam mirar els uns als altres fent servir dissimuladament el “comodín de la mirada”, cosa que almenys em va portar a assumir que allò no havia estat exclusivament cosa meua i que la febra no estava afectant-me a l’enteniment. A vore, no entendre la lletra del metge és normal, no entendre’l si et dóna el diagnòstic en termes científics també, però no entendre’l ni quan et dóna pas a la consulta no m’havia passat mai.
He de reconèixer que dins la cosa va millorar malgrat no estar exempta de situacions com a mínim curioses. I és que escoltar que “si la fiebre persiste, se va a dar usted un buen regaderaso”, a mi almenys em va fer patir. No per mi, que vaig créixer amb Galavisión de fons i amb les seqüeles que ens van arribar després a la Primera, sinó per ma mare. Això li ho diu a ella i li la fa als noranta. Ja la veig enmig del pati a poalades per prescripció mèdica.
Això sí, amb problemes d’enteniment i tot, de segur que a aquest home no li diran allò que tantes voltes hem hagut de patir altres de: “És que jo no us entenc, perquè el valencià que parleu vosaltres no és valencià”.
