Qui dia passa, any empeny - 12 de febrer

La crisi econòmica i energètica de 1974 va ser tan greu que el govern del Regne Unit va decretar una setmana laboral de tres dies perquè no hi havia energia suficient per a fer treballar les fàbriques tota la setmana. Aquell any va ser, també, el de la fundació, al monestir de Montserrat, de Convergència Democràtica de Catalunya, un partit conservador, nacionalista i clandestí que encapçalava Jordi Pujol, i del congrés de Suresnes, on Felipe González va ser proclamat secretari general del PSOE.

Però no tot foren desgràcies: el Barça va guanyar la lliga, els Rolling Stones van gravar It’s only rock’n’roll, els antropòlegs descobriren l'australopithecus afarensis Lucy, que és l'Eva dels que creiem en l'evolució, i la revolució dels clavells va triomfar a Portugal.

Mentrestant, el franquisme es llepava les ferides provocades per l'ascensió de Carrero Blanco, els possibles successors defensaven les seues candidatures amb ferocitat i, encara que el seu Generalísimo estava més allà que ací, els seus còmplices es negaven a afrontar la realitat i, el 2 de març d'aquell any trist, encara executaren el jove Salvador Puig Antich.

Uns dies abans d'aquell crim, el 12 de febrer de 1974, Arias Navarro, el mateix que havia d'anunciar la mort de Franco amb llàgrimes als ulls, va pronunciar un discurs a les Corts que tenia la pretensió de ser “reformista” i presentava, com a gran novetat, la possibilitat de fundar associacions polítiques que se suposava que havien de representar les diverses “famílies ideològiques” del franquisme i que es podrien presentar a unes hipotètiques eleccions.

Aquell discurs va ser l'origen de l'anomenat Espíritu del 12 de Febrero, un fantasma que els mitjans de comunicació ens volien fer passar per una declaració d'intencions aperturista i que, com sospitàvem tots els antifranquistes, es va quedar en no res.

La crisi energètica i econòmica amenaçava l'economia de la dictadura i havia colpejat durament els fonaments de les estructures franquistes perquè posava en perill les dues principals fonts d'ingressos del règim: les divises que portaven els turistes i les que enviaven, des de l'estranger, els emigrants. Però l'ala dura del franquisme, que es veu que també tenia una ala tova, no tenia la intenció de transigir i cap dels còmplices del dictador volia renunciar als seus privilegis, de manera que la tímida proposta de reforma anunciada pel famós espíritu va ser un fracàs i una fantasmada.

Per si algú tenia dubtes, l'execució de Puig Antich, pocs dies després del cèlebre discurs d'Arias Navarro, va deixar ben clar que no hi havia cap possibilitat de reformar el franquisme des de dins.

Quasi cinquanta anys després, les “famílies ideològiques” del franquisme no sols no han perdut els seus privilegis, sinó que ens els refreguen pels morros sense vergonya des de les trones, els tribunals, les entitats financeres i els mitjans de comunicació. Ara, això és cert, ja no executen penes de mort, però continuen empresonant dissidents, retallant-nos drets que crèiem consolidats, menyspreant-nos si som diferents, amenaçant-nos, burlant les lleis i les obligacions que hem d'acatar els altres... Ja no ens maten, com hauria fet l'ala dura del franquisme, però tampoc no ens deixen viure.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat