Ara que plou i estic assegut davant d’una tassa de te mirant com passa la gent tot protegint-se amb els seus paraigües de colors, sent com em pren una certa enyorança i recorde que va haver-hi un temps on els dies anaven conformant una circumferència producte de la relació de l’ésser humà amb la natura i que, com tota creació humana, era imperfecta. El treball, la festa, la gastronomia i els jocs infantils tenien assenyalades dates en el calendari anual. Uns dies i unes raons de ser que ens els recordava, amb la seua cantarella fàcil, el refranyer: “Després de gener, poda l’arbre fruiter”, “Pluja per Carnestoltes, Pasqües bones”.
Hi havia jocs vinculats a una celebració concreta, com ara el dia dels pots, botar la corda o a una estació de l’any, com ara ballar la trompa, jugar al xavo… Com cantava el poeta sobre la primavera, els jocs apareixien i desapareixien de sobte sense que ningú sabera com ho havien fet, almenys jo, que sempre he estat un despistat.
El carrer i les places eren el nostre parc particular per a tortura del veïnat. Jugàvem a pot en terra, a xurro va!, a ídem, a peus quiets!, als bolets… Ai els bolets!, els bolets sí que eren un esport de risc, amb el perill que comportaven aquelles calderetes de mocs que escopien els més marrans del poble (ja deia la cançó: “La Dula del poble l’han assolat, / però en Puçol els porcs no s’han acabat”) i que, enjogassats com estàvem, no véiem fins que els havíem posat la mà damunt. Les curses de barquetes al roll del Puig quan venia la tanda de reg. Les expedicions per a berenar-nos els millors fruits dels horts de la contornada i les curses improvisades davant dels guardes rurals on vam aprendre per primer colp quin era el tast de l’adrenalina. Féiem arca contra altres colles de xiquets, llançant terrosos i pedres a ulls clucs i esperant no rebre’n cap. En acostar-se la calor, anàvem a nadar a les basses de reg, a pescar llisses i anguiles als sequiols de les marjals.
Hi havia com un cordó invisible que ens unia a les generacions que ens havien precedit, cultura popular, li diuen.
Era un temps en què cada planta i cada ocell tenia un nom en la llengua en la qual parlàvem i també cantàvem.
Després es va esgarrar tot, aparegué la televisió. Els temps ara els marquen els publicistes i els interessos econòmics que defenen, han trencat el cordó, ara no som més que consumidors i el món un enorme mercat que volen uniforme.
Corre l’aigua carrer avall i se m’emporta els records. Com el poeta JV Foix a mi també “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, trobe que s’ha trencat el fràgil equilibri entre modernitat i tradició que ens feia progressar sense oblidar els nostres orígens i la nostra identitat.
Mai no he estimat els publicistes, trobe que darrere d’un publicista brillant hi ha un poeta que atrapa i ven la bellesa al millor postor sense importar-li gens l’engany que sovint s’oculta darrere dels seus missatges. Darrerament em costa també estimar els periodistes, perquè prostituixen la veritat.
Potser és la pluja la que em fa dir certes coses,o potser és la tristesa de comprovar els paranys en què dia a dia anem caient sense ni tan sols adonar-nos-en.
