Cosir fantasia

El treball que fan les dones a casa manté les nostres vides en marxa, és el principi de tot, com diu la filòsofa feminista Silvia Federici. També dels Carnestoltes. La meua primera disfressa va ser d'abella Maia. Tenia un any. N'he tingut moltes des de llavors, la majoria fetes a mà per ma mare i la meua àvia Filo. Què seria d'aquesta festa popular i de tantes altres sense elles? Abans de les grans superfícies i les tendes multipreu, hi havia qui passava dia i nit entre fils i retalls, posant temps i talent al servici dels seus barris, pobles i comunitats per a vestir d'alegria i goig els carrers i cors.

Malena 'la Guerrilla' va cobrar el primer sou amb sis anys, al Pinós de principis del segle passat. Cosir era una habilitat que les dones havien de dominar des de ben prompte i ella va aprendre de sa mare, Malena, qui cosia i planxava per a algunes famílies adinerades del poble. Va perfeccionar la tècnica amb un sastre valencià i, més tard, en una escola d'oficis d'Elx. Als vint va confeccionar el seu vestit de núvia, el primer de molts. Tot i que va treballar en un taller de confecció amb altres veïnes, va ser modista autònoma (hui diríem freelance) quasi tota sa vida. Disseny, patronatge, selecció tèxtil, tall, cosit... Vestits, pantalons, abrics, faldes, roba interior, davantals, bates, disfresses... Per encàrrec, a mà i a màquina, amb una Refrey. I tot, des de casa.

Començava a cosir a les nou del matí, però s'alçava dues hores abans per a fer el treball domèstic i de cures. Al seu càrrec, marit i tres criatures; més pare, sogra i sogre a temporades. No parava fins les nou de la nit. I així tots els dies. Els seus fills Magdi i Vicent Hernández l'ajudaven a enfilar, embastar, sobrefilar... I també algunes amigues quan anaven de visita. La porta sempre era oberta i la casa sempre plena, recorda la seua família. No li agradava passejar-se, tampoc disfressar-se, però va abastir abundosament les gents de la Vall del Vinalopó.

Estrelles, mitges llunes i corones de princesa amb paper de torró i caramels. Retalls de mercats i tendes d'Elda, Alacant, Múrcia i Albacete, on viatjava en autobús. Quaranta anys fent disfresses, la majoria per iniciativa pròpia, inspirant-se en els models de les revistes i la televisió. Pallassos, fades, personatges de contes populars, sevillanes, frares, pastores, romans... Va adornar les carrosses de les festes de Santa Caterina, el seu barri, i també tendes com la de la Pajona. Va fer disfresses per a grups escolars i teatrals, per a veïnes i veïns del Pinós, l'Alguenya, La Romana, Monòver, Novelda, Barines... Va introduir el sistema de lloguer i venda de disfresses. En tenia tantes... Esteses per tota sa casa. I a la fi va poder viure només de cosir i regalar fantasia.

“Si saps cosir, tindràs diners i no dependràs de ningú”, li deia a sa filla Susana, hui aparadora de calçat i encarregada de vestuari d'espectacles teatrals. Pareix una cita de l'escriptora Virgina Woolf, però és de Malena Gracià Romero, modista.

Les activitats productives i reproductives de les dones han sigut socialment devaluades al llarg del temps. La historiadora Magdalena Zavala Bonachea manifesta la necessitat “de rescatar de l'oblit les seues aportacions en la gènesi dels nostres pobles, en la transmissió dels nostres valors, en les seues innumerables i no sempre reconegudes contribucions al desenvolupament de les nostres societats”. Són les dones de les nostres vides, han contribuït a fer que siguem qui som. Recordem-les hui, reivindiquem-les sempre.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat