El tema no és nou, ni tampoc original. Per altra banda, tampoc ho pretén ni de cap manera n’és la intenció. Però em fa la impressió que, per recurrent, és un tema de què cal parlar sense embuts, sense pors i veure si som capaços de transmetre a tothom que això de les llengües està molt per sobre de consideracions partidistes i fòbies absurdes.
De fet, el tema de la nostra llengua al País Valencià és habitual a totes les converses i tertúlies, ja siga perquè molts no la volen reconèixer com a part del català, o perquè no encertem en el nom o, senzillament, perquè no la volen parlar. Aquest darrer símptoma és força evident entre el sector de població valenciana que només parla castellà. Evidentment no tots els castellanoparlants s’hi neguen a aprendre el valencià, però no sobtarem ningú quan diem que un bon nombre no vol ni sentir-ne a parlar del tema. I això és un gran error que cal esmenar amb una de les eines més efectives que tenim: l’educació.
L’error presentat difereix de la situació dels valencianoparlants perquè nosaltres sí que hem assolit la llengua oficial de l’Estat com a nostra, cosa que ens ha fet adquirir els beneficis propis d’un bilingüisme que, tot i imposat, hem de reconèixer que ens beneficia a l’hora d’aprendre altres llengües i, sobretot, d’entendre altres cultures i altres formes de pensar.
La premissa en què cal basar-se l’explica perfectament Jesús Tusón al seu fantàstic Mal de llengües quan afirma que l’exaltació de la pròpia llengua pot portar aquesta a passar de ser: “Un instrument neutre per a la comunicació, l’expressió de pensament i la consolidació dels humans com a éssers intel·ligents”, a esdevenir “estendard, eina de dominació i àdhuc d’extermini”. Precisament cal mirar la classificació de llengües que proposa el mateix autor per a parlar de l’envergadura del problema. Així, l’autor inclou el català dins de les llengües sense estat, que no cal oblidar que esdevenen la majoria de llengües del món i, per tant, en molts casos, és l’Estat mateix qui acostuma a deixar-les de banda, sotmetre-les i fins i tot prohibir-les en benefici sempre de la llengua dominant. La nostra llengua entra dins d’aquelles que han estat arraconades per l’impuls del castellà i un teixit polític que han fet impossible un entorn idoni per a vehicular-se amb èxit.
Tot aquest escenari fa que bona part dels castellanoparlants creguen que no els cal aprendre valencià i, a més, ho denuncien titllant l’aprenentatge a les escoles com una imposició. L’argument, més que lingüístic, és merament ideològic i defuig immediatament de la raó i la intel·ligència.
Al llibre El cerebro bilingüe, el seu autor Albert Costa parla, entre altres coses, sobre els beneficis d’aquells que aprenen dues llengües simultàniament. En l’itinerari exhaustiu que hi fa l’autor a través de molts estudis sobre el tema, n’apunte un en què es destaca que els dos primers anys de vida de l’ésser humà són els més aptes per a l’aprenentatge del sistema fonològic de les llengües. A més, no cal perdre de vista que el bilingüisme, tal com escriu l’expert en multilingüisme David Lasagabaster al seu treball La presencia de tres lenguas en el currículo: Multilingüismo en el contexto canadiense y español, fomenta “l’aprenentatge d’una llengua addicional”, conclusió a la qual arriba després d’analitzar metòdicament estudis fets sobre el multilingüisme.
Definitivament, hem de fer prevaldre el fet que l’aprenentatge de llengües és una oportunitat que no cal perdre de cap manera. Al nostre País Valencià tenim un sistema que ens permet aprendre dues llengües i hem de garantir que tots els ciutadans exercisquen aquest dret, reconegut a l’Estatut d’Autonomia, sense cap tipus de polèmiques. Per tant, cal una acció decidida que obvie els arguments discriminadors envers el català i que garantisca el seu aprenentatge. No hi caben comparacions, ni tampoc és hora d’enfrontaments ni de sobreposar l’una sobre l’altra, perquè com reconeixia el ja esmentat Jesús Tusón “una llengua, considerada més apta que d’altres, pot produir la mort de moltes llengües” i, honestament, no podem permetre que un dels nostres patrimonis més preuats es perda per la voluntat manipuladora dels qui no tenen més interessos que els propis.
