Víctor

15 febrer 2018 01:00h

Víctor era un xiquet de celles poblades, trets facials durs, cap cilíndric, de cames i ventre grossos. Era lent i uns pocs anys més gran que nosaltres. Vivia amb la seua família de lloguer en una casa tan menuda que ens costava pensar com era possible que hi caberen tots els seus membres. Els pares eren castellans. Víctor no s'ajuntava amb el grup de xiquets que havíem convertit aquell carrer i les seues travesses en els nostres dominis. Veia en nosaltres una amenaça. Ell era diferent, i el diferent, si no és més fort, més llest, té tots els números per acabar patint les burles dels altres. Ell preferí fer amistat amb un grup de dones majors del carrer. Prompte vam veure les seues qualitats camaleòniques, ja que aprengué a parlar amb la mateixa cadència i els mateixos gestos que elles. Les acompanyava a missa i a les processons amb un vel en el cap, s’asseia a la porta del carrer en rogle amb elles i, sovint, dinava o berenava a casa d’una o d'una altra.

Nosaltres l'observàvem des d’una certa distància i ens en réiem, divertits. Víctor es convertí en un personatge singular del barri que anava forjant la seua llegenda a base d’ocurrències que la gent exagerava per a fer més gràcia. Un matí, una de les veïnes li va demanar que cuidara de l'olla que tenia al foc, ja que havia d’eixir a fer un encàrrec important. Quan va tornar, el perol estava buit i Víctor ben satisfet. Era com "el sangonereta" de Blasco Ibáñez passat de quilos i abstemi.

No sé a quina d'entre totes aquelles dones se li va passar pel cap l'ocurrència de fer-lo treballar. Li havien agafat tanta estima que patien pel seu futur. Així que, un bon dia, entre totes li van buscar una ocupació tranquil·la i que no requeria molt d’esforç físic i mental, ja que Víctor era un adolescent que anava escàs de número i lletra. Parlaren amb un distribuïdor de garrafes d'aigua, li aconseguiren una carretó i el posaren a vendre aigua pel barri. Els primers dies encara va complir, però la resta del mes els va tocar a les veïnes que havien donat la cara per ell repartir pel poble les garrafes. Víctor no estava fet per al treball, tenia vocació de jubilat. Un matí de diumenge la colla ociosa i avorrida es creuà amb ell, que venia sol carrer avall. Tampoc no sé de qui va ser la idea de divertir-se a càrrec seu. El vam envoltar rient-nos com cadells de hiena, el ridiculitzàrem i, per acabar-ho d'adobar, li abaixàrem els pantalons i el deixàrem amb el cul a l'aire. Ell plorava com un infant mentre ens acusava de ser uns salvatges. Mai un home ha tingut tanta raó. No hi teníem dret, i encara a hores d'ara no sé per què ho vam fer. Hi ha dins de cada un de nosaltres una part fosca i cruel capaç d’abusar dels més febles de la societat per simple diversió.

Aquelles dones ja s'han mort. Víctor i la seua família es traslladaren a un pis també petit, allunyat del nostre barri. Nosaltres ens férem "hòmens de profit". Aquesta vesprada me l'he trobat per una avinguda del poble, que no era més que un camí quan nosaltres érem infants. Continua igual de gros, porta un bastó que l'ajuda a caminar, es veu solitari, anònim, gris i en el seu rostre s'endevina una certa tristesa, una certa enyorança d'un temps en què se sentia estimat a pesar de la nostra presència.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next