Sense haver-me recuperat encara de la decisió de la cooperativa de supermercats Consum de deixar d’etiquetar en valencià per facilitar la lectura les instruccions, de la composició, etc., dels seus productes, m’arriba la notícia de la proposició de llei per al Congrés dels Diputats del senyor Albert Rivera, qui pretén prohibir que les llengües diferents del castellà siguen un requisit per als funcionaris, amb la qual cosa afirma “garantir la igualtat en l’accés a l’ocupació pública sense discriminació lingüística”. Em resulta si més no xocant que cada vegada que es parla del requisit lingüístic a algunes persones se’ls òmpliga la boca de la paraula “discriminació” sense parar-se a pensar què és precisament el que ens ha portat a aquest punt. O no és el requisit lingüístic el fruit que ha donat la discriminació social d’una de les llengües oficials del País Valencià? Amb quin rigor i amb quina ètica ens parla de discriminació el senyor Rivera a nosaltres, els valencians, que fa segles que demanem perdó per parlar una llengua diferent del castellà? Amb quina barra proposa que continuem sotmetent-nos lingüísticament a la ignorància i a la manca de respecte d’aquell qui, rebent un sou pagat amb diners públics (els diners de tots, els nostres també), pretén obligar-nos a canviar de llengua? A nosaltres, que som tractats com a ciutadans anormals, ens parla d’igualtat?
Deixeu-me que us explique una anècdota. Resulta que jo sóc una d’aquelles professores que imparteix cursos de llengua per a funcionaris. Ho faig en una sala de juntes, en ocasions en unes condicions deficitàries, però he de reconèixer que les meues alumnes hi posen interès i bon humor perquè creuen fermament que amb l’aprenentatge del valencià milloraran el seu rendiment laboral i les seues relacions socials. Al costat tenim un saló d’actes i les persones que assisteixen allà a altres cursos, si necessiten anar al bany, i no volen pegar la volta a l’edifici, han de passar obligatòriament per la nostra sala encara que nosaltres estiguem en plena explicació. Doncs bé, enmig de l’exposició de l’ús de la g i la j, passa una senyora en acalorada conversa telefònica sense que aparentment s’haja adonat que allà estem treballant. Entra al servei on es troba altres dues xiques que sí que havien fet la volta a l’edifici per no molestar-nos. Les sentim discutir sobre quin és el millor camí per tornar al saló d’actes. “Por aquí no –diuen les xiques–, que están en una reunión.” “No, da igual –diu la del telèfon– no és una reunión, están en clase de valenciano, no pasa nada.” I em travessen l’explicació entre rialles i animades disquisicions, com si de sobte ens haguérem tornat invisibles. Les meues alumnes callen. Acaben de descobrir en la pròpia pell la dimensió de la paraula discriminació.
Després de tots aquests anys d’haver d’estar reclamant constantment drets lingüístics i d’haver-nos de justificar cada vegada que els exercíem i, tot anar carregats de raó, haver de claudicar davant la ignorància i de la manca de respecte d’individus que esgrimeixen el desconeixement de la llengua minoritzada, com si això fos una excusa viable i inqüestionable, el fet que un supermercat etiquete en valencià o que un funcionari haja d’atendre amb un “bon dia” no són més que molles. Però què voleu que us diga? Entre molla i molla farem el pa sencer i passarem de ser una societat de molles a una societat normal, justa, inclusiva i competent. I per a això el requisit lingüístic és imprescindible, els agrade o no als senyors de Ciudadanos.
