Rosa tendre

17 febrer 2018 01:00h

Molt sovint, quan era una xiqueta, duia els genolls ferits, o els colzes, o la canya de la cama. Jugava al carrer, corria, queia, em feria. Llavors pujava a casa. Potser plorava. La mare sempre tenia a mà l'aigua oxigenada, el cotó-en-pèl i el roget, que era com li dèiem a la mercromina. El roget no coïa i deixava un senyal lluent que atorgava importància. Després, amb els dies, s'anava fent crosta a la ferida, una corfa que tenia un no-sé-què de closca de tortuga i un color com el del coure i, si l'acariciaves amb el dit, tenia un tacte que s'assemblava al de la pell dels dragonets però més suau, potser perquè era teua, la pell i la corfa i la ferida. Llavors arribava aquell moment en què una voreta de la crosta es desenganxava de la pell, mínimament. I calia tenir tanta força de voluntat per deixar que caigués ella sola! Perquè era com un imant, aquella voreta, i l'agafaves amb els dits i estiraves a poc a poc i, amb sort, la treies tota sencera en un tros. Llavors els ulls se t'ameraven d'una visió de carn tendra i rosa clar. És aquesta, la imatge que em ve al cap després d'haver vist la pel·lícula The Florida Project. "Saps per què és aquest el meu arbre preferit?", diu Moonee, la protagonista del film, una xiqueta de sis anys, a l'amiga que s'acaba de fer, "perquè encara que ha caigut, continua a créixer". Perquè és amb la mirada de les criatures que el director, Sean Baker, ens ha volgut mostrar un raconet de Florida, un que és a tocar d'un parc temàtic infantil i qui sap si no gaire lluny de l'institut de Parkland, on ha passat una cosa d'aquelles que et deixa eixuta i sense paraules. El racó que ens mostra Baker exposa les ferides de la crisi. No explicaré res més. Solament que hi ha rialles sota la pluja, mares joves i soles que malden per pujar els fills, gelats, curses, bromes i focs artificials en l'estiu que s'estén infinit quan tens sis anys. Hi ha realitats mostrades i d'altres suggerides. Hi ha moltes històries amagades en aquelles habitacions de motel barat, on la gent no passa un dia ni dos, sinó que hi viu. I encara que el gerent d'aquell motel, Bobby (William Defoe) ha pintat la façana d'un color entre rosa i violeta, aquell color dels xicles Bazoka de tres capes que jo em comprava diumenge abans d'entrar al cinema quan duia crostes, encara que molt a prop d'aquell motel hi ha els colors cridaners, llampants i artificials de Disney World, el color que m'acompanya després d'haver vist la pel·lícula és aquell rosa tendre de les ferides de la infantesa.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next