Ens convoquem totes

20 febrer 2018 01:00h
Activista de #VagaFeministaPV

En som moltes; en som diverses, com les situacions que vivim. També són múltiples les desigualtats i les violències quotidianes que ens travessen com a dones, bolleres i trans, i ens mobilitzen #CapALaVagaFeminista del proper 8 de març. Cite algunes:

A Concha li dol que una alumna de 5 anys sàpiga què és un desnonament. Li va contar el de la sa iaia.

A Lidia i a Inés les van tirar d’un bar per besar-se.

A Andrea li han dit en Ginecologia que les relacions sexuals entre dones no són relacions sexuals.

A Luisa li criden “gorda” pel carrer.

Sonia ha denunciat en l’Institut de les Dones l’ocultació simbòlica de l'esport femení i de les esportistes en el lloc web dels jocs escolars d’Elx. Només hi ha una categoria, la masculina, però alguns grups són mixtes. Encara espera la resposta.

La sufragista Isabel Alonso Candela va morir dos vegades. De tifus i per l’oblit col·lectiu. Les feministes de Crevillent la reivindiquen.

Marieta, de 65 anys, diu que les dones majors no compten.

Helena* s’ha operat el nas i els pits. S’estima més.

Per a Jamileth Chavarria, de Brujas Migrantes, el treball d’interna és una forma d’esclavitud moderna. “Aquí dins el temps ja no és d’una. Si no es regula, ens esclavitza l’Estat”, piula.

"El ‘hijab’ no m'oprimix. El ‘hijab’ és la forma que jo he triat per a mostrar la meua llibertat", escriu Hind.

Rosario ix poc en hivern. Té un fill amb gran discapacitat.

Juana cobra 407 euros de la jubilació. 60 anys aparant sabates, quasi sempre des de casa i sense contracte.

A Lorena li va vindre la regla un diumenge. Quasi quatre euros per les compreses en la farmàcia de guàrdia.

Paula, 25 anys. “Necessitem més referents que plantegen la transsexualitat des de la quotidianitat”.

María Esperanza era pagesa, líder comunitària i defensora dels drets humans. Amenaçada de mort pel seu activisme a Colòmbia, ara és refugiada a l’estat espanyol.

Teresa estudia enginyeria electrònica. Ha estat quasi tot un curs sense anar a classe. Professors que es refereixen a ella com “princesa”; companys que li envien fotos dels seus genitals. La resposta en denunciar-ho: que no dramatitze.

L’Assemblea de Dones d’Elx no té cap carrer.

“El paritori, ple de gent desconeguda. I tu, sense poder obrir la boca”, recorda Inma.

Per a Ale, el tango queer és un espai col·lectiu de reflexió política, resistència i cures.

Teresa parla de la bretxa salarial en l’administració pública. “Nosaltres som majoritàriament auxiliars i administratives; ells són caps. I tenim menys oportunitats: quasi mai estem en els llocs de lliure designació, per exemple”.

Ana va patir acaçament laboral durant deu anys per part d’un company funcionari. No va ser l’única. A ell l’han rehabilitat socialment i continua en el lloc de treball amb personal al seu càrrec. Ella es va traslladar.

“Què bé s’ha portat la xiqueta!”, li va comentar la infermera a sa mare en l’última visita a Urgències. Lucía té 43 anys, hemiparèsia dreta i distonia mioclònia.

Glòria, activista de la PAH, conta via Telegram que el patiment que causa la manca de vivenda, aigua corrent i electricitat, de diners per a les necessitats bàsiques, recau especialment en les dones.

*Maria i sa mare estan inquietes. Les criatures dormen hui amb son pare. Custodia compartida malgrat el maltractament.

Parem totes, aturem-ho tot!

*Nom fictici

next