El diari de Marie Bashkirtseff

23 febrer 2018 01:00h
Marie Bashkirtseff (detall), ca. 1876

Davant d'una tanca de fusta desgastada que gairebé arriba al límit superior de la composició i amb prou feines deixa albirar el fons, un grup de sis xiquets en rogle ocupen el reduït espai que resta en primer pla. Un espai degradat que, tot i ser exterior, dóna una certa sensació claustrofòbica –sembla pràcticament clos–, que només s'alleuja amb la perspectiva limitada de la dreta: els taulons continuen fins a l'extrem i, una mica abans, una peça solta, una mena de porta inclinada, i una nena d'esquena, de la qual sols veiem mig cos, impedeixen que la vista fluïsca fins al punt de fuga exterior, imaginari. A l'esquerra del cercle, l'infant més gran –una diferència d'altura i de corpulència respecte als altres evident que, a més, accentuen la postura, la roba fosca, la gorra negra i, sobretot, les dues posts rematades en punta que s'alcen just darrere seu– té a les mans alguna cosa que centra l'atenció de la resta. En conjunt, la indumentària, malgrat que siga diversa –n'hi ha dos que porten bata escolar–, i, en especial, les sabates denoten la pertinença dels infants a les classes humils. Marie Bashkirtseff abordava en Un Meeting la qüestió de l'escolarització laica, gratuïta i obligatòria que havia instaurat Jules Ferry, membre del govern francès, a principis de la dècada del 1880, i que havia suscitat nombroses controvèrsies. També cal tindre en compte dos aspectes que s'assenyalen sovint: d'una banda, que la mirada de l'artista a aquest món és distant, pròpia de la burgesia, i d'altra, que l'única presència femenina queda exclosa de la discussió i s'allunya.

Marie Bashkirtseff. 'Un meeting',1884. Oli sobre llenç. Musée d'Orsay, París

"No dic res dels camps, perquè, Bastien-Lapage hi regna com un sobirà, però els carrers encara no han tingut cap... Lapage", escrivia Bashkirtseff al seu diari després de conèixer Jules Bastien-Lapage, pintor naturalista que va dedicar quasi tota la seua producció als temes rurals. Deu anys més gran que ella, prompte es va convertir en el seu mentor i li va obrir els ulls a una realitat que, en principi, s'apartava dels ambients acomodats en què ella es movia. Aleshores va prendre esment de les persones més desafavorides econòmicament i va començar a traslladar al llenç escenes urbanes de les classes més baixes; un canvi radical en una jove que sempre havia viscut envoltada de riqueses. Un Meeting, un dels quadres en què tracta aquests aspectes, va obtindre una gran acollida per part del públic i de la crítica al Salon del 1884, però no va rebre cap premi, una circumstància que la va enutjar. "Estic indignada –va escriure al dietari–. Perquè al capdavall s'han guardonat obres relativament dolentes... No hi ha res més a fer. Sóc una criatura inútil, humiliada, acabada...". Tanmateix, amb aquestes paraules no sols denunciava el que considerava una injustícia, ja que ella estava segura del seu talent, sinó que també expressava la por de ser oblidada en un moment en què ja sabia que la tuberculosi que patia des de feia temps avançava sense treva. El maig d'aquell mateix any, hi va anotar: "Si no em mor jove, espere convertir-me en una gran artista. Si mor aviat, vull que es publique el meu diari". Uns mesos després, el 31 d'octubre, peria amb només vint-i-cinc anys. Encara que la pintura no havia rebut cap medalla, el govern la va adquirir i en l'actualitat s'exposa al Musée d'Orsay.

Marie Bashkirtseff, 'El paraigües', 1883. Oli sobre llenç. Museu Estatal Rus, Sant Petersburg

Fou soterrada al cementiri de Passy en un gran mausoleu, ara patrimoni francès, a l'interior del qual hi ha un bust d'ella esculpit pel seu amic René de Saint-Marceaux i un oli que Bashkirtseff no va poder acabar titulat Dones santes.  El 1887, la seua família, complint el seu desig, va traure a la llum el diari, que es va convertir en un veritable èxit de vendes tant en francès com en altres llengües a les quals es va traduir. Més endavant, però, quan es va trobar el manuscrit original a la Bibliothèque  Nationale, es va saber que la seua mare havia censurat moltes parts que, al seu parer, no eren d'interès general. L'edició integra del diari, considerat un dels millors de l'època, que va eixir entre el 1996 i el 2005, ocupa setze volums i palesen el talent per escriure que posseïa des que el va començar als catorze anys.

Marie Bashkirtseff, 'Autoretrat amb paleta', 1880, Oli sobre llenç. Musée des Beaux-Arts Jules Chéret, Niça

En el darrer període de la seua curta vida, a més de continuar amb el diari i dur a terme una important producció pictòrica –durant la Segona Guerra Mundial, al voltant de dues-centes obres seues van ser destruïdes o saquejades–, va publicar articles, sota el pseudònim de Pauline Orell, a La Citoyenne, un periòdic feminista bimensual creat per Hubertine Auclert. En la columna apareguda el 6 de març del 1881 –el mateix any que pintava L'Académie Julian–, Bashkirtseff vinculava la seua carrera artística amb la situació de la dona: "No sorprendré ningú dient que les dones estan excloses de l'Escola de Belles Arts, atès que ho són de quasi tot arreu. No obstant això, si són admeses a l'Escola de Medicina, per què no a la de Belles Arts? Misteri. Potser es temen els escàndols que provocarien els elements femenins en aquest entorn de comèdies llegendàries? [...] Tothom ha de tindre la llibertat de seguir la carrera que li convé".

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next