A l’Espanya de les autonomies se li ha acabat definitivament la glòria. Per dir-ho d’una forma tendra i educada, a mi cada cop em fa més pena, a més de produir-me una ofensiva condescendència que queda molt lluny de ser un símptoma de cercar l’empatia necessària per conviure-hi. És ben cert que la història ja ens parla de la classe de poder que s’ha exercit a aquesta terra, però potser els més optimistes encara ens pensàvem que el pas del temps havia deixat de banda tanta crueltat per a acollir la solidaritat i el foment de la convivència entre els ciutadans que, voluntàriament o no, en formen part. I, inherent a la seua història des de ja fa molts anys, una família d’infames personatges que s’han fet hereus d’un regne que aparta bruscament qualsevol possibilitat de democràcia.
Parle, evidentment, de l’Espanya borbònica, aquella que és capaç d’emplenar d’eufòria les noces d’una parella monàrquicament impossible, mentre permet que un dels membres d’aquesta romanga lliure a pesar de tenir una sentència judicial que l’engarjola justament. És l’Espanya d’uns espanyols que no mereixen que els seus representants gestionen la responsabilitat que els han donat d’una forma tan irresponsable, perquè als ja esmentats borbons, cal sumar de nou uns incapaços gestors de les institucions de l’Estat que destrossen la distribució de poders al seu antuvi, que fan servir la força envers la paraula, que espolien les institucions, que empresonen artistes i polítics, que censuren obres d’art, que mantenen fosses de la vergonya feixista a la vora de les carreteres, que protegeixen els qui cometen delictes d’odi amb l’efímer i cínic argument de la “Unidad nacional”, que neguen refugi a qui fuig desesperat d’una mort segura, que alcen murs antipersones, que lloen nostàlgics el dictador, que mantenen les dones en un segon pla… en definitiva, un estat que queda molt lluny dels postulats d’igualtat i de llibertat que la seua recurrent i caduca Constitució prometia.
I em fa estar trist. Trist de veure que els espanyols hi continuen creient en un estat que no els defensa i fa tot el possible en benefici propi; trist perquè han desprotegit la ciutadania i l’han exposada fent veure que la millor manera de mantenir unit el poble és generant odi contra aquell que pensa diferent; trist per veure com encara adoren un monarca que demana vassallatge mentre balafia recursos necessaris per al benestar de tothom, i trist, sobretot, perquè em fa la trista impressió que això no s’acabarà mai.
La trista i fosca Espanya s’ha mostrat de nou al món sense cap tipus de vergonya. Orgullosa sense motius, ha fet servir recursos que un estat democràtic no es pot permetre i, a més, es vanagloria ufana dels seus suposats èxits. No s’adona però, que el que realment ha aconseguit demostrar és la seua manca de respecte per la llibertat d’expressió i la igualtat de tots els ciutadans davant la llei i, sobretot, davant el poble.
Estimats amics espanyols, l’al·legòrica Espanya que tant defenseu s’ha dissolt entre el garbuix podrit de tanta promesa amable, de tanta mentida, de tant d’odi. De l’Espanya que tant desitgeu i que jo també estime, no queda res més que la idea del que podia haver sigut i ja no serà mai, perquè l’únic argument que fa servir és la fal·làcia com a promesa i la mordassa com a resposta i l’única força que demostra és la de les armes i la repressió.
Deia Emma Goldman que “la llibertat no baixarà cap al poble, és el poble qui ha de pujar cap a la llibertat” i, a la nostra estimada i veïna Espanya, sembla que si el poble no hi desperta, no serà mai lliure.
