Fa uns dies mentre buscava la talla d’una camisa per a un regal em confonien amb una dependenta del Mango. Del Mango Hòmens, per a més dades, on les dependentes encara són més ben plantades. Als quaranta-cinc i després de fer una ullada per la tenda i pensar que ben bé podria ser la mare d’alguna d’elles, allò una mica sí que em va animar el dia. Sóc sincera. Més si et compares amb la imatge que tenen dels majors de quaranta-cinc a l’últim anunci de Casa Tarradellas.
Sols uns dies més tard, la podòloga em deia que tenia uns peus perfectes. Clar que si tenim en compte que la mitjana d’edat de la resta de pacients que esperaven en la sala contigua havia d’estar en els huitanta-cinc, això tampoc vaig saber ben bé com agafar-ho.
Però, per si no en tenia prou, divendres passat la dietista em donava el resultat d’unes proves que concloïen que la meua edat corporal era de trenta! Un resultat que, davant d’ella, no sé ben bé per què, vaig tractar de no exterioritzar massa, però que interiorment va suposar una explosió d’emoticones de sevillanes sense final determinat. El confeti corria pel meu estómac com en ple Anunci de Morella, encara que cap a fora em mostrara com si m’hagueren envasat al buit.
D’acord que fins eixe moment no tenia ni idea que es podia quantificar l’edat corporal, però també reconec que em va fer quasi tanta il·lusió com aquella vegada en què el mateix Mario Benetti m’obria la porta de la biblioteca de la facultat per cedir-me el pas. Un moment breu però intents en què compartíem somriure, mentre el meu cap no parava de repetir allò de “sigue llenando este minuto de razones para respirar”.
Així per separat, tot allò, no eren més que dades soltes però, una vegada posades totes en comú, la conclusió era clara. Com qui no vol la cosa em van assaltar seriosament els dubtes: estaré mutant ara a Beyoncé? O a Rihanna?
Però no. Sempre hi ha algú entestat a tirar per terra les teues il·lusions. En el meu cas li va tocar a l’oftalmòleg, que amb una naturalitat esbalaïdora i sense necessitat de reconeixement previ va donar el diagnòstic exacte només escoltar la meua consulta i acarar-la amb l’edat de la meua fitxa: “Presbícia”. O el que era el mateix, que el meu cos podia ser de trenta, però la meua visió havia optat per seguir el curs normal i envellir sense més. Sí, presbícia, això que fa que en un sopar d’amics de quaranta-cinc cap amunt tots traguen les ulleres en el moment de llegir la carta. O que optes per no utilitzar rellotge per tal de no quedar malament quan et pregunten l’hora i sigues incapaç de veure els numerets a menys que allargues el braç com si fores l’inspector Gadget. O que t’obliga a tenir al mòbil, mínim, una Times New Roman 16 si vols llegir els WhastsApps amb comoditat.
Així les coses, ahí vaig amb tres parells d’ulleres a la bossa, per segons les necessitats de cada moment, amb les meues aspiracions a diva orfes de la nit al matí i caminant fins als cinquanta amb la certesa que amb sort, arribat el dia, com la resta dels mortals, tindré festa sorpresa i power point per celebrar-ho, però mai un especial de l’Hola o l’ABC com Felipe. No som ningú, xe! Que poc duren les alegries a partir dels 45!
