Manuel Roig: escriure per compartir

Deixeu-me que us diga per avançat que aquesta podria ser una columna signada per dos, escrita a quatre mans, a dues veus. Literatura compartida. Embaste aquestes paraules després d’una vesprada amb el poeta Manuel Roig (la Vall d’Uixó, 1976) que ara fa uns dies presentava el seu últim poemari, Meduses, al Centre Cultural de Mutxamel. “Passe a per tu –em deia unes hores abans– i ens n’anem a berenar un xocolate.” Coses d’aquella amistat d’aquesta adolescència de ben passats els quaranta que acabem d’estrenar i que compartim des que ens vam descobrir amb Terra Sagrada. No us penseu, però, que escric per fer una ressenya d’un llibre, d’una obra d’innegable qualitat –que també–. Escric sobretot per compartir un bon amic i la seua particular manera de veure la literatura i de fer-nos-la entendre des del seu valor més pur.

La vesprada “febrerenca”, grisa i freda, bé mereixia que aquell infantil xocolate ens endolcira les hores d’espera i el grapat de coses que teníem per a contar-nos després de més d’un any sense veure’ns. Tanmateix, l’atzar no ens permeté trobar cap cafeteria que ens el servís i acabàrem berenant un cafè amb llet i unes torrades amb formatge en un bar qualsevol. Entranyables, també, casolanes, molt de poble, com nosaltres dos. Escriptors de poble, d’anar per casa. Escriptors que evoquem Estellés, entre mos de torrada i glop de cafè amb llet, i la tenacitat d’escriure durant vint anys sense publicar res... Escriptors matiners que anem fent a deshores envoltats de criatures que ens reclamen l’atenció entre vers i vers, entre capítol i capítol, entre columna i columna, amarats d’olor de cafè, de tonya i de llet amb colacao. I ja veurem què en farem, d’allò que hem escrit...

I és que Manuel Roig, estellesià fins el moll de l’os, és així: casolà, senzill i afable. Teixidor d’històries familiars en vers, poeta de la quotidianitat capaç d’universalitzar la nostra cultura a través del record dels avis, de la mirada innocent dels seus fills i del barri del Roser vist amb els infantils ulls del record. Un poeta que es replanteja sovint el veritable sentit de la literatura i que només troba raó de ser al fet d’escriure si és per compartir experiències, sentiments i, en definitiva, totes aquelles coses de la vida que encara el meravellen i el deixen bocabadat com si el temps no hagués passat entre el xiquet que es passeja joguiner pels seus versos i l’home que els escriu amb rigorós ofici. Un escriptor que, lluny dels circuits habituals de difusió i promoció literària, va consolidant, discretament i sense estridències, la seua obra poètica al voltant de tres eixos: el pas del temps, el record de la infantesa i la paternitat. Aquest darrer motiu té, de fet, un pes importantíssim en el seu últim poemari, un llibre estructurat en quatre parts i un final a mode de simfonia: “Obertura” (Allegro ma non troppo), “Carrerons del Roser” (Adagio), “Meduses” (Scherzo), on l’autor va teixint una xarxa entre la pròpia infantesa i la dels seus fills a còpia de records i anècdotes familiars molt personals, molt humanes i molt universals alhora. Perquè, qui no ha tingut una àvia “que canta entre els llençols” mentre els va estenent o una filla que fa dibuixos mentre un treballa? Meduses li va regalar, a Manuel, la seua filla Maria un matí mentre ell escrivia. “Que no són meduses, que són pardals, home! Que les meduses piquen i electrocuten!” –Explica al seu últim llibre–. Pardals o meduses, els versos de Manuel Roig atrapen, electrocuten i fan volar. Perdre’s entre els tentacles de la seua poesia és una experiència que paga la pena compartir, com el bon cafè i el bon formatge, com les petites històries de cadascú, com els bons llibres i els bons amics.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat