Els meus motius

Dijous que ve pot ser, o, si més no, hauria de ser, un dia històric. Una jornada en què sobretot les dones, però també els homes d’aquest país, escriguérem un punt i apart en la manera en què són concebudes hui en dia les reivindicacions feministes i encetàrem ben juntes, ben junts i ben fort, un nou paràgraf en la lluita per la igualtat real entre homes i dones. Una lluita que en aquest cas parteix de la reivindicació en el terreny laboral, però que va molt més enllà d’aquest; si més no, de la seua concepció més estricta.

Així doncs, si haguera d’explicar els motius pels quals secundaré la vaga del dia vuit, no estaria malament començar fent-ho a la manera clàssica i, malgrat la irremeiable fredor dels nombres i els percentatges, citaria algunes xifres, amb l’esperança que, aquesta vegada sí, foren llegides i escoltades amb una mirada diferent, més humana i més conscient d’aquella a què la saturació informativa i la consegüent immunització de l’esperit ens té acostumats. Perquè sí, a l’any 2018, quasi setanta anys després que Simone de Beauvoir escriguera El segon sexe, continua havent una escletxa salarial entre homes i dones d’un 23%. I això, en la pràctica, vol dir que, en comparació amb els nostres companys, les dones treballem gratis dues hores al dia.

Però hi ha més xifres. Moltes més. Tantes que és difícil fer-ne una tria. Continuem amb algunes altres una mica més concretes i, per tant, tant de bo siga així, una mica més punyents. Segons l’Institut de la dona, de les 40.517 excedències per cura de fills, 37.531 foren demanades per les mares. Segons l’Imserso, un 84% de la gent major dependent està a càrrec de dones. Clar i ras.

Segons parlen els percentatges, corroborant el que d’avantmà ja resulta evident, les dones, doncs, treballem fora de casa per bastants menys diners dels que ens correspondrien i, en arribar a casa, seguim treballant per cuidar dels nostres a canvi de no res. I amb aquest no res no vull dir que no obtinguem una gratificació personal per fer-ho, per descomptat que no. Ni m’estic referint a la reivindicació de cobrar un sou per la feina a l’àmbit domèstic. Això mereix un debat a banda. Es tracta d’una altra cosa prèvia, potser, a tot açò. Es tracta de donar llum a un punt cec que, al meu parer, és un dels vincles més ferms entre la lluita feminista i l’anticapitalista: tenir cura dels altres és, al mateix temps, una tasca tan necessària per a la perpetuació de l’espècie humana, com una feina (una de les més dures i exigents que existeixen, per cert), invisibilitzada, menystinguda i obstaculitzada per un sistema que, paradoxalment, s’ensorraria com un castell d’arena si aquesta tasca no existira. I, ves per on, aquesta feina l’hem feta i encara la fem, d’una manera aclaparadora, les dones.

Així que si haguera de citar quins són els motius, els veritables motius, pels quals faré vaga el pròxim dijous, parlaria de xifres; però només una mica. Perquè els meus motius més profunds, eixos que apel·len tan fort a la raó com a una altra cosa molt més poderosa, tenen nom i cognom. O, millor dit, noms. Noms clàssics de dona escrits amb una cal·ligrafia amateur i imperfecta, però amb una tinta que és del color de la il·lusió més intensa. Noms com els de les meues alumnes del grup d’alfabetització tardana de l’última escola d’adults en què vaig treballar. Noms com Carmen, que amb vuit anys es feu càrrec de sis germans petits, amb vint-i-pocs ja cuidava de cinc fills, i ara cuida, a jornada completa, als seus setanta anys, dels seus néts. Noms com el d’Antonia, que es fregava les mans amb crema ara sí i ara també perquè, segons ens contava, “se li havia secat la pell i el que no és la pell de tanta roba a mà que havia rentat”. Noms com el de Julia, que mentre estenia la bugada plorava de ràbia perquè no la deixaven anar a l’escola, com als seus germans. I que va plorar també, però d’una altra manera, quan va ser capaç d’escriure el seu primer dictat.

Dijous que ve pot ser un dia històric, i a mi m’agradaria formar-ne part. Pel que mostra l’evidència i pel que criden les xifres. Per la meua filla, per ma mare i per les mares dels meus pares. Però, sobretot, faré vaga per elles. Que em van ensenyar infinitament més del que els vaig ensenyar jo. Que em van mostrar el camí. El que hem de recórrer, però també el que van recórrer elles, amb una càrrega tan feixuga com la de sostindre, en silenci, el món. Va per vosaltres, heroïnes. I una i mil vegades: Gràcies.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat