Ardor guerrer

El president de la República Francesa, monsieur Emmanuel Macron, té la pretensió d'instaurar de nou el servei militar obligatori. El gal és encara el polític de moda a Europa, la gran esperança del sistema davant dels populismes de dretes i d'esquerres i em tem que, quan ho faça, hi haurà algun líder al Regne d'Espanya temptat a proposar el mateix. Estem en plena febrada nacionalista. També en plena retallada de drets socials. Molts patriotes que no entren en la definició que fa el diccionari d'aquesta paraula: gent que vol, que treballa pel bé de la seua pàtria i no pel del seu patrimoni personal. Estic segur que ja estan planificant-ho. Sísif ha deixat caure el roc i aquest redola costera avall.

Mai no he tingut ardor guerrer, ni tan sols de menut quan féiem arca pels horts del terme contra altres colles de xiquets. No sóc amant de la disciplina imposada per altres, ni de la jerarquia i encara menys de cap tipus de violència o d'assaig de violències. Un any i mig després del colp d'Estat d'Antonio Tejero Molina, el govern de Felipe González em va obligar a fer el servei militar. El que fa anys seria el meu futur sogre, rotund, em va assegurar que allí em farien un home. Després vaig saber que ell no va fer el servei per excedent de contingent. L'únic bon consell que vaig rebre abans d'anar-me'n me'l va donar ma mare: "Fill, més val caure en gràcia que ser graciós". Si li haguera fet cas, m'hauria estalviat la llarga llista de disgustos que vaig tindre amb una gent que no anava amb bromes.

Vaig fer la maleta pensant que la meua generació era especial i en quatre dies em vaig adonar de com estava d'equivocat. L'exèrcit no em va fer home, ja venia fet de fàbrica.

No sé per què al llarg de la meua vida, allà on he anat, m'han dit d'una manera o d'altra: Manolín, Nelet, Nelo, Manolo, Manuel, Manuel-Alonso, Manel i, a la caserna, em van batejar com a Català. A mi em va costar d'acostumar-m'hi, ja que Català al poble era el Parraquet. Vaig fer amistat amb gent del nord, del sud i del centre. Vaig tindre un company gallec a qui li deien Picaio, no sabeu el que significa per a un veí de Puçol veure convertida la seua muntanya de referència en un ésser humà.

Odiava el temps d'instrucció, de muntar i desmuntar l'armament, de la gimnàstica, de les ordes i les contraordes, d'allò que anomenaven "mamoneo", dels rotllo dels reclutes i dels "abuelos" (els veterans). Gaudia d'allò més de la soledat de les guàrdies, dalt d'un turó on era el polvorí, això m'oferia una vista magnífica sobre el sobri paisatge castellà. Soledat que aprofitava per a escriure en un petit quadern poemes d'amor i d'enyorança, alguns pujats de to. Després els regalava a canvi d'unes cerveses als companys, que els adjuntaven com a seus en les cartes que enviaven a les núvies. Mai com aleshores no han sigut tan sucosos els drets d'autor que he percebut al llarg de la meua trajectòria com a escriptor. Aleshores era un productor i un traficant de poesia d'èxit. Fins i tot un dels meus clients habituals, després de llicenciar-se, em va escriure per a demanar-me més poemes: la parella li'ls reclamava.

Un dia vaig ensopegar de cara amb una de les realitats socioculturals que mai no se n'han anat i que aquests darrers anys han tornat amb més força. Un cordovès, un xicot sociable i divertit, mentre manteníem una conversa amistosa em va posar la mà sobre el muscle i em va dir: "Qué bien que me caes, tío. Lástima que seas catalán". Desconcertat, el vaig traure de l'error: "Yo soy valenciano", a la qual cosa ell va replicar: "¿Y por qué todo el cuartel te llama Català?". "Porque es mi apellido". Alleujat, encara tingué el valor de felicitar-me, com si m'haguera desaparegut una màcula espantosa del rostre.

El millor que em va passar durant el servei militar va ser descobrir l'obra de Manuel de Pedrolo, del qual enguany se celebra el seu centenari. Les novel·les me les passava un mecànic de Barcelona, un xicot divertit, sociable i sense cap prejuí xenòfob. Vaig tirar tres mesos del 1982 i bona part del 1983 al poal del fem, poc més d'un any en què vaig ser una càrrega pesada per als meus pares que, aleshores, passaven per un mal moment econòmic i de salut.

Només espere que l'ardor guerrer que li ha agafat a monsieur Macron no travesse els Pirineus. Ara el govern espanyol està preocupat a com introduir la defensa de l'Estat i el patriotisme constitucional a l'escola. Sóc d'aquells que pensa que a les aules cal que s'impartisca la cultura de la pau i la tolerància i no la de la guerra i la intolerància, per molt que disfressen les seues malèvoles intencions amb la neollengua d'Orwell.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat