La successió d’espais reduïts que acaben en una cortina rogenca al fons, al corral, mostren una casa humil, només amb allò indispensable. Les parets, que ocupen bona part de la tela, nues –sols hi veiem penjada una gàbia petita i inclinada–, presenten un blanc intens que contrasta amb els vestits negres de la mare i la filla i amb les tonalitats fosques de l’escàs mobiliari, de les bigues a la vista i de la porta. Alhora, cada obertura sembla oferir un quadre dins d’un altre quadre; una sèrie d’escenes vinculades, però diferenciades clarament. En la primera, la xiqueta, al lateral dret, asseguda en una trona improvisada feta amb dues cadires de boga superposades, s’entreté amb una nina sense cap alegria aparent, més bé amb una certa resignació; en la segona, una mica elevada –hi ha dos graons que salven el desnivell existent–, al bell mig, barrant el pas, un rudimentari bressol de fusta i darrere, just a l’altre costat i marcant una poderosa diagonal amb la nena, la mare alleta un nadó la sinuosa silueta dels bolquers del qual destaca de les línies verticals i horitzontals predominants; en les dues següents, els escassos elements basteixen unes composicions quasi abstractes, amb l’únic toc de color fort just davant del punt de fuga.
Lluïsa Vidal, nascuda a Barcelona el 1876, va pintar Maternitat quan comptava vint-i-un anys d’edat i ja en feia deu que havia començat a formar-se, primer amb el pintor Josep Pascó i, més endavant, amb Joan González i Arcadi Mas i Fontdevila. El seu pare, el moblista Francesc Vidal i Jevellí –considerat un dels millors ebenistes del moment–, va procurar que tots dotze fills, tant xiques com xics, reberen una educació idèntica –que incloïa llengües, història, literatura, art i música– i desenvoluparen el seu talent personal. Van tindre com a mestres de música Enric Granados i Isaac Albéniz, i la seua germana Francesca, la més dotada en aquest camp, violoncel·lista, va ser alumna avantatjada d’un jove Pau Casals amb qui després va conviure i es va casar. El 1892, Lluïsa i el seu progenitor van viatjar a l’Escorial i a Madrid, on van visitar El Prado i ella va copiar Velázquez, una pràctica, la de reproduir obres clàssiques, que va continuar al Museu Nacional d’Art de Catalunya. El 1894, a Sitges –els Vidal-Puig iniciaven l’estiueig allí– va conèixer les festes modernistes –creades per Santiago Rusiñol– i els pintors sitgetans relacionats amb el luminisme. Una mica més endavant, el 1898, va començar la seua carrera artística professional i en la IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona va obtindre una Menció honorífica pel Retrat de Mossèn Collell. Al gener del 1900, va participar en la XVII Exposició Extraordinària de Belles Arts, a la Sala Parés de Barcelona, i al juny, la família va viatjar a París per veure l’Exposició Universal.
Així que va tornar a casa, va comprendre la necessitat de traslladar-se a la capital francesa per continuar instruint-se –un fet insòlit aleshores, ja que no estava ben vist que les dones rodaren món a soles. Ho va dur a terme un any més tard, quan es va inscriure a l’Académie Julian, la mateixa a la qual havia assistit Marie Bashkirtseff dues dècades abans i a la qual aquesta artista havia dedicat, el 1881, una peça titulada amb el nom del centre. Tanmateix, Vidal la va abandonar aviat, a causa de la manca d’afinitat amb els professors, i se’n va anar a Londres, on va visitar els museus de la ciutat i va admirar l’obra de Turner. De nou a França, a més de treballar al Museu del Louvre i a l’aire lliure, va ingressar a l’Académie Humbert; ací va estudiar el retrat amb el mestre Eugène Carrière i la llum amb Georges Picard. A aquesta època pertany un llenç que mostra, com féu Bashkirtseff, una classe de pintura del natural, tot i que ara observem que el taller, amb una model nua, està compartit per homes –la majoria– i dones –una, a la banda esquerra. La pintura, de pinzellades soltes, fluïdes, segures i vigoroses, accentua, com l’anterior, la diferència entre les tonalitats suaus del fons, dels mobles i dels estris i els vestits de les dues figures masculines que, dretes i d’esquena, dominen el conjunt. També igual que Bashkirtseff, a París, Vidal va entrar en contacte amb el moviment feminista, en aquest cas a través de l’amistat amb les editores de La Fronde, un diari escrit exclusivament per dones periodistes. De regrés a Barcelona, el seu compromís amb aquesta ideologia quedaria palès en tot els aspectes de la seua vida.
