És evident que la vaga feminista del 8 de març ha sigut un gran èxit. Hi hem guanyat tots. I quan dic tots vull dir tots, perquè:
A) Fins i tot el president del govern espanyol, M. Rajoy, tot i no promoure-la, la va lloar (i duia un llaç morat a la solapa)
B) “Feminisme” vol dir, segons el diccionari: “Moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres” (DIEC). O, més breument: “Moviment que té com a finalitat aconseguir la igualtat dels drets de la dona respecte als de l’home” (AVL). I qui, en els seus cabals, es negaria a aquesta equiparació?
Un èxit total, en efecte, perquè, a hores d’ara, excepte un grapat de maleïts malparits (amb el permís de Tarantino) tothom –i totadona!– és feminista. I la pregunta subsegüent és: Ara què?
Em fa la sensació que on més popularitat té la doctrina feminista strictu sensu és entre les dones emancipades amb estudis que viuen a Europa o a la resta de l’hemisferi occidental. En aquest terreny, plou sobre mullat. Si no es tinguera en compte la qüestió biològica (les dones segueixen gestant i parint en exclusiva), la igualtat real estaria a tir de pedra. Quan se solucione aquest molest dèficit natural, l’anomenada bretxa salarial i altres ignominioses desigualtats podrien desaparéixer fàcilment. Però al tercer món… allí sí que és realment dur nàixer femella. En el territori de l’ablació genital, de les violacions com a tàctica de guerra, de les filles assassinades després del part… Tot això hauria de canviar, però la cosa avança a rossegons.
A Europa, on les dones més es queixen, és paradoxalment on viuen millor. No dic que no hi haja encara injustícies, òbviament. Totes se solucionaran perquè, si algú encara ho ignora, el segle XXI és femení. Un amic meu solia repetir, amb una sonsònia còmicament compungida: “Llàstima no nàixer ara mateix. Viuríem plenament un futur fascinant”. Cosa a què jo afegia de seguida: “I no nàixer dona!”.
El futur, efectivament, és de les dones, del feminisme. És l’unica revolució que ha funcionat de totes les somiades al segle XX. I això planteja un problema secundari però no menor: mesures com la discriminació positiva (col·locar en llocs de responsabilitat una quota fixa de dones, encara que algunes d’elles estiguen menys preparades que els seus col·legues masculins –i viceversa!–) poden provocar situacions una mica incòmodes.
Però, en fi, segur que es troba solució per a tot. De moment, el futur té rostre de dona. I l’home, doncs que vaja preparant-se: prompte serà una recialla arqueològica, un neandertal envoltat de sàpiens. L’home que no es feminitze serà obliterat. Com em paguen per a opinar, opine, i aquest és el meu pronòstic. Serà millor un món a imatge i semblança de les dones? Diuen que sí, no ho sé. En tot cas, tenen dret a ocupar el poder. Si s’enganyen, ja només ens quedaran els transgènere…
