El 8M, els carrers eren diferents, amb pintades que per una vegada no eren noms de grafiters anònims, sinó missatges feministes. Es notava un altre ambient. Jo mateixa caminava i em sentia diferent. Inquieta. Nerviosa. Feliç. No obstant això, el divendres 9 de març els carrers despertaven igual que el 7 de març. I que el 6. I el 5. Havien “tornat a la normalitat”, com s’ha arribat a dir en alguns mitjans de comunicació.
Però, quina normalitat? El dijous va ser un dia espectacular, inspirador. Al matí els piquets informatius, la concentració al Rectorat de la Universitat de València, les pancartes, els carrers tallats… I a la vesprada una manifestació com mai s’havia vist a València, col·lapsada de tanta gent que hi va assistir. Xiquetes, dones majors i joves, soles o acompanyades per amics, pares, cosins i germans. Era realment emotiu veure reivindicacions als pedaços de cartó que s’alçaven d’entre una multitud on preponderava el color morat. Morat a les cares, a la roba, a les cintes, als cartells i pancartes. Morat fins i tot a la font de la plaça de la Mare de Déu a València. Un dia nostre, de les dones. Un dia exitós, sense dubte. Un dia que reivindicava una “normalitat” alternativa.
I passat el 8M, passada la ressaca d’emocions, la pregunta és: I ara què? Què passa després d’aqueix dia històric? Doncs passa que després d’haver fet vaga de consum i de cures, les dones tornen a fer-ho tot (algunes fins i tot han de fer la feina que se’ls acumulà dijous per haver fet vaga). Passa que els salaris continuen tenint uns 6.500 € de diferència en la mitjana anual. Continuem tenint por per caminar de nit soles. Encara hi ha carreres a la universitat masculinitzades (i d’altres feminitzades). Continuem amb uns plans d’estudi a escoles, instituts i universitats sense perspectiva de gènere. Continuem morint per ser dones i sent discriminades, cossificades, mercantilitzades, explotades, silenciades.
El sistema patriarcal està profundament arrelat a la nostra societat, cert, però no és inamovible. La sororitat, l’educació o la legislació són elements fonamentals per a erradicar el masclisme. I, sovint, aquests elements depenen de polítiques públiques, dels governs. Grups de representants escollits democràticament per homes i, encara que més tardanament, també per dones. Ajuntaments, Generalitat, govern estatal, Unió Europea… Què faran ara que els hem llançat un missatge tan contundent? Actuaran o es limitaran a reconèixer l’èxit del dijous? No es pot esperar un canvi de hui per a demà (o del 8 al 9 de març), certament. El problema que hi ha al sistema és molt més complicat. No obstant això, sí que podem exigir (com ho férem el dijous) que els governs i els legisladors actuen ja. Hi ha molt per fer. Més recursos públics, un canvi en els plans d’estudi, quotes, sancions. Moltíssim per fer.
Responent a la pregunta del títol: Què hi ha després del 8M? Després del 8M hi ha més lluita i més treball. El dijous fou un dia històric i va fer que molts (entre els quals m’incloc) ens adonàrem que el feminisme no és una idea d’unes quantes. Que no estem soles en la lluita. Que hi ha molta, molta gent conscienciada. Molta gent que malgrat haver estat educada en el sistema patriarcal, sap que les dones ens mereixem respecte i llibertat. Molta gent disposada a la deconstrucció. Molta gent que eixí al carrer, entre altres coses, per a exigir als governants que actuen d’una vegada. El patriarcat es pot combatre i tenim a l’abast eines per a fer-ho, només hem d’exigir que els nostres representants les facen servir.Després del 8M hi ha més treball, sí, però ara sabem que cada vegada som més i que no estem soles.
