El valencià i les Falles

Que les Falles de València són l’aparador més important que té el nostre País Valencià, ara per ara, no ho hauria de dubtar ningú. A més, arran de ser nomenades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, la festa popular més representativa del nostre poble ha agafat una embranzida imparable i, cada any, els carrers del cap i casal són portada arreu del món. I en aquest immens escenari, entre la potència de les bandes de música, la pólvora i les escultures, es troba la llengua dels valencians com a testimoni vehicular de tot el que durant l’entrada de la primavera se celebra al nostre país. O no?

És ben cert que les Falles de València han deixat de ser la manifestació manipulada del blaverisme més potent, aquella que el 1963 criticava i cremava Fuster després de publicar el seu Nosaltres els valencians i la guia El país valenciano. I el cremaren també fins i tot en la mateixa Cavalcada del Ninot, cosa poc habitual, o millor dit, gens. Tanmateix, tot ha canviat des d’aleshores, o almenys això és el que volem pensar.

M’interessa però l’espai que ocupa el valencià en tot aquest context mediàtic, en la voràgine intensa que esdevé la festa en tota la seua esplendor. No podem obviar el fet que la festa de les Falles és un generador actiu per al nostre corpus lingüístic. A peu de carrer, els monuments visitats per milers de persones de tot el món versen les seues explicacions en valencià, mentre que el llibret faller és, des de mitjan segle XIX, amb el que es considera primer llibret de falla de Bernat i Baldoví, La creu del matrimoni, una manifestació literària fonamental de la nostra llengua.

A més dels testimonis escrits, la nomenclatura fallera és representativa de l’existència d’una llengua pròpia aliena al castellà imperial. Actes com la Crida o les Mascletades són testimoni actiu que la transmissió de la festa es fa en la llengua dels valencians i això esdevé un factor importantíssim per a fer-la visible, per a la seua transmissió tant en els contextos orals com en els escrits.

A més, des de la mateixa Junta Central Fallera es vetlla perquè els rètols dels monuments estiguen escrits segons la normativa que marca l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i això, afegit al fet de la incorporació d’una nova generació fallera amb més domini normatiu del valencià, fan que semble superat el conflicte lingüístic i social que s’ensumava amb l’arribada de la festa fallera a tot el nostre territori.

Tanmateix, al nostre País Valencià sempre existeixen “peròs”. No defugiré els fets esmentats anteriorment perquè crec sincerament que són fonamentals per a l’àrdua tasca de normalitzar el valencià a la nostra terra. Però (sempre però), quan hom visita el cap i casal durant la festa fallera s’adona que el valencià no deixa de ser un mer artifici, un element més de la festa, un recurs, com una mena de manifestació folklòrica del que les Falles han sigut i volen ser. No es viu la festa en valencià ni tampoc amb naturalitat, perquè si girem la vista veurem l’esforç de les màximes representants per fer els discursos en una llengua que, aparentment, no fan servir en la seua vida diària. No sé, tot plegat em produeix una estranya sensació, un regust entre la dolçor per la presència oficial de la llengua i l’amargor per la invisible manifestació popular, un reflex, al cap i a la fi, de quina és la vertadera situació d’una llengua cada cop més empentada cap a la marginació.

Sí, només es tracta d’una sensació sense cap valor més enllà de les meues cabòries. Però ja fa molt de temps que, quan es tracta de defensar la llengua, hem de demanar alguna cosa que més que “les molles”, perquè crec honestament que ja necessitem “el pa sencer” (gràcies Ovidi).

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat