De Corea a l'Abissínia

15 març 2018 01:00h

Corea és un d'aquells països que des de la Segona Guerra Mundial i la posterior partició del país en dos estats ha tingut una presència constant en els informatius d'arreu del món. Aquesta presència ha fet que en llocs tan allunyats d'allí com ara el País Valencià el veïnat emprara la toponímia d'aquesta nació asiàtica i el gentilici dels seus habitants per a rebatejar alguns barris conflictius de les nostres ciutats o assenyalar una comunitat concreta. En el meu poble, per exemple, durant les dècades dels cinquanta i seixanta del segle passat els temporers que venien de fora a collir l'albercoc els anomenàvem com a coreanos. Ma mare, que sempre havia pensat de mi que «amb roba bona pareixes un gitano», quan m'embrutava més del compte o malparlava com un carreter m'increpava dient-me «cochino coreano». Ma mare tota la vida ha sigut presonera dels estereotips i es creu, com bona part de la societat, els tòpics culturals, així com el fem que escampa l'extrema dreta sobre musulmans, sud-americans, negres i, ai las!, catalans.

Trobe que hi ha en la nostra societat una certa al·lèrgia a la diversitat, a la diferència. Una al·lèrgia que, com el fum d'una foguera, se'ns enganxa a la pell i ens acompanya allà on anem. La nostra capacitat d'autocrítica col·lectiva i individual no dic que és baixa, però sí relativa. Cada matí, en alçar-nos del llit, ens mirem a l'espill i aquest ens reflectix una imatge que no acaba de ser certa, la d'una persona sociable, liberal, tolerant, però en el fons i en la majoria de casos no som més que el producte d'una cultura, d'una societat, d'un temps. Només cal el so d'una branca en trencar-se perquè es desperte la bèstia que portem dins. Una bèstia que han anat engreixant els mitjans de comunicació, les xarxes socials i fins i tot el carrer. La història escrita en lletres majúscules és plena de persecucions i maltractaments de les minories i els diferents.

La nostra història individual també. Sobre el paper, tot el món és bo, però la realitat és crua i transparent. Fins i tot aquells que han aconseguit llaurar-se fama de solidaris en algun moment de la seua vida han discriminat per raons de raça, religió, gènere, ideologia, classe social, tendència sexual o llengua.

De xiquets érem unes perles, i això que la meua colla mai no va ser especialment agressiva o conflictiva, però, com tots els de la meua generació i de les generacions que ens han precedit i de les que han vingut darrere, ens réiem dels més grossos, dels més escanyolits i dels del cap més gros, insultàvem l'homosexual i assetjàvem el boget. És complicat canviar aquests comportaments. Quan creus que la societat ha donat uns passos cap endavant, de colp i volta et sorprén fent-ne tres cap enrere.

Va haver-hi un temps en què a la barriada més allunyada del centre històric del meu poble li déiem l'Abissínia, nom amb el qual fins al segle XX era coneguda Etiòpia. Els meus paisans són gent propensa a rebatejar, recorde que també deien Terra de l'Havana una partida del terme de Sagunt els propietaris dels camps de la qual eren de Puçol. Abissínia en la primera meitat del segle XX formava part dels titulars dels diaris de l'època, que parlaven del conflicte entre Itàlia i Etiòpia. Em pregunte perquè triaren Abissínia i no Itàlia. En la pregunta possiblement és la resposta.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next