Qui dia passa, any empeny - 19 de març

19 març 2018 01:00h
\'Sant Josep amb l\'infant Jesús\', de Guido Reni

La gent diu que de "Joseps, Joans i ases, n'hi ha a totes les cases". I, almenys en això, l'opinió majoritària no s'enganya perquè, si no en totes les cases, sí en totes les famílies hi ha un Josep, un Pepe, un Jose sense accent, un don José o un Pepito. Però, a pesar del pes estadístic dels Joseps valencians, el marit de la Mare de Déu només és conegut perquè era de Natzaret, treballava de fuster i va ser pare de Jesucrist.

Coneixem fil per randa les biografies d'alguns sants de segona, Déu que em perdone. Però de sant Josep no sabem quasi res. Per això em sent obligat a recordar que, en una era anterior a la Junta Central Fallera, la nit de sant Josep era tan peculiar com la de sant Joan o la de sant Antoni, i no només per les fogueres.

La nit de sant Josep és, per exemple, la millor per a plantar un gesmiler, perquè el bastó del sant va florir un dia de març per fer-li saber que havia estat elegit per convertir-se en el marit de la verge Maria. I l'home, que per això ara és sant, no es va negar.

Si la festa cau dimecres, la tradició assegura que tots els matrimonis de l'any seran afortunats i feliços, com ho degueren ser Maria i Josep, a pesar que tingueren la desgràcia de vore morir en la creu el seu fill, encara jove.

Si la festa no cau dimecres, per assegurar-se un bon matrimoni cal posar un ciri gros al sant, sufragar una missa i estrenar uns pantalons, els homes, i una falda, les dones. Estrenar uns pantalons el dia de sant Josep fa que l'home els porte sempre ben posats, en tots els sentis de l'expressió. I les dones que estrenen una falda, impediran que els seus marits es deixen temptar per unes altres faldes o per les dones que les porten.

En l'actualitat, tot això s'ha oblidat i només les Falles de València i de molts altres pobles valencians glorifiquen el nom de sant Josep. Però quan les Falles no eren tan importants com ara, sant Josep només estava present en les nostres vides gràcies a algunes cançonetes de Nadal que el recordaven, com aquella que afirmava que estava vellet i no podia pujar l'escala o la que deia que "los ratones le han roído los calzones"... O com la que transcriuré a continuació, atribuïda a Josep Iborra:

En el portal de Belén
hay una viga de fresno,
si san José no se agacha,
allí se deja los cuernos...

Al mestre Iborra, a mi i a tots els altres Joseps valencians no ens importa gens que sant Josep inspire tan poca devoció popular: és el nostre patró i per això el volem i el respectem; i, de qualsevol manera, sempre ens quedarà el consol de saber que el dia de la nostra onomàstica és el dia del pare en les botigues. I que, en l'assumpte dels "cuernos", no hi ha qui tire la primera pedra"

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next