Xè, que no toqueu?

17 març 2018 01:00h

Inevitablement, amb el primer compàs d’Amparito Roca ja se m’encomana l’alegria, com una punxada directa a la vena cava que tot seguit m’eixampla el cor. Sense voler, camine amb pas de banda, vull ballar amb el “solo” del flautí i sent com m’abraça, després, el contrapunt dels saxòfons. La porte en vena, la música de banda. I és que fa molts anys, a les set del matí ja anàvem camí de València des del poble, repartits en cotxes ben atapeïts. En arribar, muntàvem els instruments al casal de la falla o al lloc que ens haguessen destinat. La pitjor cosa del dia, per a mi, era la “despertà” que passava mirant d’esquivar, mentre tocava, els trons de bac que no havien esclatat. Gràcies a Déu, després d’una hora s’acabava. Desmuntàvem, esmorzàvem. Segons el dia, segons els actes, teníem potser dues o tres hores de llibertat. València, cap i casal. Un món, per a la xiqueta de poble que jo era. Tot ens cridava l’atenció, les botigues, la gentada, la possibilitat de fer amistat amb músics d’altres bandes. Caminàvem per la ciutat com pardalets trets de la gàbia. Després tornàvem a la falla i una altra volta a tocar, Pepita Greus, Paquito el Xocolatero, Pérez Barceló... Fa molts anys, d’això. Encara veníem bandes senceres a les falles. Encara érem lluny d’aquells anys fatídics en què es posaren de moda les bandes de cornetes i tambors que, afortunadament, tingueren una vida molt curta, que això són falles, xè, no és setmana santa, no és Castella ni Andalusia. És València i els músics ixen de sota les pedres. Per dinar dúiem l’entrepà de casa: tomata fregida amb llomello i llonganissa, feia ma mare. Boníssim, l’entrepà. A la vesprada, tocava l’ofrena, de la infantil o de la gran. Hores i hores d’espera en els carrers que vorejaven la plaça fins que arribava el moment de desfilar. Algun any ja era nit fosca, quan marxàvem ben amples pel carrer del Micalet, banda formada, pas sincronitzat i el millor repertori per a aquell moment en què tots ens miraven i ens escoltaven. De tornada a la falla per la vora del riu, deixant enrere la Casa dels Caramels i amb un fred que pelava, els homes de la banda es passaven “la nina” per entrar en calor. Una ampolla de conyac, de 103 crec recordar, amb aquell vestit de malla groga, la nina. Les xiques, ni pensar-ho, això. I anàvem amb faldilla! En arribar a casa, ma mare escalfava aigua i la posava en una safa amb un grapat de sal per fer un bany de peus i descansar-los. I a sopar, i l’endemà, torna a començar. Quatre dies esgotadors i intensos. Quatre dies de llibertat pels carrers de València, d’acostament a la ciutat, d’entreveure realitats diferents, d’escoltar converses prohibides entre els músics adults. Quatre dies feliços, magnífics i absolutament esgotadors. Al cap d’una setmana o als quinze dies, en acabar l’assaig de la banda es feia el repartiment. Un sobre marró, petit, amb el teu nom i els bitllets corresponents a dins. El primer sou, els primers diners guanyats, amb la banda, com tants valencians. Potser per tot això que, encara ara, el que més m’agrada de les falles és la música. Els músics pel carrer, sí, les camises blanques, l’entrà la murta, el faller, València, els llavis inflats i masegats per dins, els faristols que es giren o cauen, la canya que es trenca, els crescendos, la caixa que decau segons avança el dia, els peus cansats. Quin goig de ciutat! I els fallers que no en tenen mai prou, xè, que no toqueu?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next