A risc de resultar-vos avorrida, permeteu-me que us torne a parlar de poesia, perquè la literatura catalana a Alacant en les últimes setmanes s’ha vestit de gal·la. En a penes quinze dies de diferència, els poetes Emili Rodríguez-Bernabeu (Alacant, 1940) i Lluís Alpera (València, 1938) han presentat les seues respectives obres poètiques. El primer ho feia el 27 de febrer a la casa Bardín de l’Institut d’Estudis Alacantins Juan Gil-Albert, en una sala plena de gom a gom, i Alpera ho feia dijous passat al solemne Saló Blau de l’Ajuntament d’Alacant, tots dos acompanyats per un nombrosíssim grup d’amics, lectors i representants institucionals.
Aquesta sincronia poètica, com deia el mateix Rodríguez-Bernabeu durant la presentació d’Alpera, no és pas casual, ja que els dos, poetes de formació universitària, s’han dedicat intensament i de manera constant a la producció literària durant més de quaranta anys i tant l’un com l’altre s’han bastit una obra sòlida, contundent i d’una qualitat innegable. És per això que la perseverança, l’esforç i la tenacitat de dos poetes que han construït el seu treball en uns anys en què el panorama social i literari no sempre els ha estat favorable feia necessària la publicació del conjunt total dels seus versos. Document històric imprescindible.
Homes de personalitats ben diferents, Emili, afable i discret, i Lluís, de tarannà més extravertit. També de trajectòria poètica bastant distinta: el primer, de factura més rigorosa i estricta, i el segon, més eclèctic i més lliure, manifestaven ahir la connexió que hi ha hagut entre ells al llarg dels anys i el suport que s’han fet l’un a l’altre. Una bona mostra era, de fet, el discurs de presentació amb el qual Emili Rodríguez- Bernabeu va afalagar Alpera.
No us penseu, però, que pretenc fer una anàlisi acurada i acadèmica d’unes obres poètiques d’una magnitud titànica i d’una publicació impecable per part d’Onada Edicions en el cas d’Alpera i del Gil-Albert pel que fa al treball de Rodríguez-Bernabeu. Qui sóc jo? El que sí que vull manifestar és que, com a escriptora que vaig fer els primers temptejos literaris sota l’aixopluc dels versos d’aquests dos homes, en veure’ls amb aquelles flamants obres completes entre els dits, em sentia orgullosa dels pares. Ens n’hi hem de sentir tots els alacantins, perquè la presentació de les seues obres completes suposa una fita importantíssima per a la normalitat lingüística i cultural de la nostra ciutat. Les mateixes sales institucionals on s’han dut a terme les dues presentacions són una bona prova de la necessitat de desterrar el mite d’aquell Alacant que dóna l’esquena a la seua llengua i a la seua cultura. La presència dels regidors Natxo Bellido i Gloria Vara, del vicerector Carles Cortés, el protocol dels actes i, sobretot, la gran afluència de públic que ha acollit l’esdeveniment demostren que els alacantins som una societat que comença a valorar els seus autors, que ens enorgullim de la nostra llengua i de la literatura catalana. Un gran pas cap a la dignitat de l’idioma. Merescut homenatge a dues figures, poetes essencials, sense els quals no podríem parlar d’aquesta dignificació, de normalitat, en definitiva.
