Creuen el carrer per por a ser violentades per grups d’homes joves. M’ho conten les adolescents d’un taller d’assetjament a Redován. Les comprenc molt bé. Dos xiquets majors del meu col·legi em van agredir sexualment en la plaça del poble quan tenia 11 anys. “Son coses de manyacos”, van dir les nostres famílies. És la primera experiència de violència que recorde, però no l’única. N’he viscut a grapats des de llavors. Algunes documentades en diaris, altres compartides amb companyes de vida i moltes, la majoria, silenciades fins ara: per vergonya, per por, pel sentiment de culpa, per falta de consciència de la pròpia violència…
“Totes tenim una història comuna, totes”, els dic en referir-me a la meua. “Contar-ho, compartir-ho, és un acte alliberador i transformador”. Aquí l’explicació:
Contar aquella experiència, primerament per escrit, m’ha ajudat a documentar els fets, també a reflexionar-los i comprendre’ls, perquè escriure ens permet situar-nos, raonar, donar profunditat i sentit al que ens succeïx, depurar idees i sentiments… I d’aquesta manera he pogut alliberar-me de la culpa i situar l’atenció, la responsabilitat en els agressors i en qui va justificar o minimitzar la violència, per acció o omissió, sense tindre en compte les meues emocions, pors, preocupacions…
Compartir el relat ha servit, a més a més, per connectar amb altres xiquetes i dones, amb altres històries, per iniciar una xarxa de suport a través de la qual enfortir-nos i transcendir les violències masclistes, juntes. Iniciatives recents com ara #MeToo (per denunciar l’assetjament sexual) o #HerStory (la història de les dones, nostra història, una història pròpia), demostren la importància que les dones ens contem per denunciar i desnaturalitzar la quotidianitat de la violència; per reapropiar-nos de la paraula, del discurs, que ens és totalment aliè, fins i tot el de les nostres pròpies experiències; per crear una veu pròpia, que parle de nosaltres amb i des de nosaltres, sense filtres androcéntrics i sexistes.
Ens discriminen, agredixen, assassinen pel prejudici basat en el gènere, el sexisme cultural, els seus usos i pràctiques quotidianes, pel menyspreu cap el que som, pensem, sentim i fem les dones, perquè així és com ens fan ser no importants, amb el silenci, amb l’ocultació. Transformar esta construcció social per fer comunitats on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures, com deia Rosa Luxemburgo, passa ineludiblement per donar valor i una vessant política (col·lectiva, pública) als nostres sabers, experiències, necessitats, expectatives… a les nostres formes d’estar i entendre-ho tot.
Contar, contar-nos, contribuïx a visibilizar i desnormalitzar la violència, també a construir-nos com a subjectes actius i creatius, faedores del nostre propi destí i, per tant, d’un món nou.
