Tirar el fum a la cara

22 març 2018 01:00h

Fa uns deu anys, en plena aventura editorial, esmorzava en un d'aquests bars de polígon amb un empresari de les anomenades arts gràfiques. L'home, en un moment determinat, ens va confessar compungit que el metge li havia prohibit fumar. El meu company de taula li va demanar perdó per haver encés una cigarreta sense haver-li demanat permís. L'empresari li contestà que no patira, que fins i tot li podia llançar el fum a la cara, ja que era aquesta l'única manera que tenia de retrobar-se amb l'antic plaer. La conversa em va escandalitzar com només a un no fumador ho podria fer.

El meu pare, en vida, fumava. La roba, l'alé, tot li pudia a fum. Les samarretes les tenia totes marcades per les brases del tabac. Fumava cigarretes i purets forts. Abandonava al bany, al dormitori, al menjador, fins i tot sobre l'escrivania les puntes dels seus purets. El meu pare, que sempre fou una mica fenici, venia a casa paquets de purets forts que li subministraven regularment. Una activitat, no cal dir-ho, totalment il·legal. Era traficant de tabac saltant-se els controls de l'Estat i del monopoli de Tabacalera. Els seus clients eren un grup extens de llauradors madurs i vells que passaven per casa a comprar la mercaderia que teníem estesa sobre una vella pastera a l'andana. Amb mans d'especialista, comprovaven que aquesta estiguera en el seu punt ideal de maduració i humitat.

Em vaig fumar el meu primer puret fort quan tenia uns set anys. Era un dia de sant Miquel, després d'una cavalcada. Ma mare m'havia vestit de llaurador i en un moment de la festa vaig creure que, per a ficar-me realment dins de la pell del personatge, calia que em fumara un puret de mon pare. Em perd la necessitat de donar-li versemblança a tot allò que dic i faig. Tant de bo m'haguera donat per agafar una aixada i penjar-me-la al muscle.

L'ésser humà diuen que és un animal que entropessa una i una altra vegada amb la mateixa pedra. Un parell d'anys més tard em vaig tornar a intoxicar quan vaig fumar junt amb un parell d'amics a un hort un paquet sencer d'un tabac roín i sense filtre, de la marca Peninsulares. Vaig boçar per tot el terme municipal fins i tot la llet que havia mamat de nadó. Encara hi ha qui se'n recorda quaranta anys després. Aquestes experiències van fer que mai més em seduïra el tabac. Però això no vol dir que, com bona part de la meua generació, no haja estat un fumador passiu al qual li han llançat una i una altra vegada el fum a la cara.

Els fumadors passius en línies generals ens hem guanyat el cel en vida en aquest país. Fa un temps, anaves per una raó o una altra a un establiment públic (un bar, un restaurant, una discoteca, una biblioteca, un claustre de professors o la consulta d'un metge) i, de sobte, entraves en un camp de boira grisa i tòxica. En eixir, els cabells, la roba i la pell et feien una olor a tabac que només podies traure't de damunt canviant-te de roba i dutxant-te. El fum que t'havia entrat als pulmons era per a tu per a sempre.

El fumador atrapat en el seu plaer acostuma a ser una mica descuidat i la burilla la llança allà on cau. Durant el servei militar vaig recollir del terra i de les taules més burilles que guàrdies vaig fer. Tinc un veí a qui li agrada eixir a fumar al balcó. Res no li fa renunciar a aquest plaer, ni tan sols el fred ni la pluja. Fuma mentre deixa que els seus pensaments viatgen amb el fum. En acabar, llança la cigarreta al carrer propulsant-la amb el dit índex. Cada matí, quan m'alce, trobe davant de la meua porta una desena de burilles. Amb resignació cristiana, agafe la granera i el recollidor i les llance al poal del fem. Ell ni se n'adona, jo no tinc ganes de conflictes, fins i tot el comprenc, he estat fill de fumador.

Però no puc deixar de pensar en la meua  ingenuïtat quan vaig creure que, en aprovar-se la llei del tabac, en aquest país s'acabarien tancant els estancs.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next