El dia 26 de març de 1968, tal dia com hui fa mig segle, el “camarada” encarregat de l’assumpte va decidir que, aquell any, Joan Manuel Serrat no cantaria en català al festival d’Eurovisió, com havia demanat la vespra, i seria substituït per Massiel. Aquella prohibició va ser el final d’una història rocambolesca, diuen que inspirada per l’agent de Serrat, José M. Lasso, que volia recuperar el cantant per al públic català, descontent perquè un dels membres més significats de la Nova Cançó acabava de gravar El titiritero, en castellà. Només caldria cantar una estrofa del La, la, la en català per deixar contents els incondicionals, però no en va cantar ni una, ni mitja, ni cap.
Massiel, que era poliglota, segons ella, va renunciar a continuar una gira per Mèxic i tornà a Madrid de seguida, disposada a cantar la cançó del Duo Dinámico que, finalment, va guanyar el festival. La jove cantant, en baixar de l’avió, va declarar: “Aunque soy políglota, me sentiré muy orgullosa de cantar en castellano”. I Serrat va ser vetat en totes les ràdios i en l’única televisió d’aquell temps en blanc i negre, de manera que se’n va anar a Amèrica a buscar-se la vida.
Cinquanta anys després, un jurat esperpèntic, presidit per l’ínclita Cristina Cifuentes i format per càrrecs del PP madrileny, hereus d’aquell altre funcionari que va vetar Serrat, i per uns quants personatges de la faràndula madrilenya, que fan un tuf que tomba de tos, ha decidit concedir el premi de Cultura de la Comunidad de Madrid a Joan Manuel Serrat i la gran Isabel Coixet, entre altres eminències de la moda, la literatura, la dansa o la “fiesta nacional”.
Segons les bases, el premi es concedeix a persones “cuya labor incida de manera relevante en la realidad sociocultural madrileña”, que tu dius, “ei colló!”. La llista dels altres personatges premiats és massa llarga per a reproduir-la, però el reconeixement a Serrat i Coixet només és una nova mostra de menyspreu a qualsevol cultura que no siga la madrilenya. Un acte de violència contra tot el poble català, no només contra els que es declaren independentistes.
Des del meu punt de vista, el premi a Isabel Coixet no mereix ni una paraula més: ja s’ho apanyaran ella, Cifuentes i les seues dèries. Però Serrat, que va patir sobre el seus muscles el pes de la censura franquista, que als seus 74 anys començarà al mes que ve una nova gira i que s’ha declarat contrari a la independència de Catalunya, amb tot el dret, hauria de sospesar amb calma la conveniència d’acceptar aquest premi, dotat amb 18.000 euros que no crec que necessite per passar casa, perquè una cosa és cantar en castellà per arribar a més gent –la mateixa que escolta cançons en anglés encara que no entenga ni una paraula–, declarar que no és partidari de la independència o trobar graciosa l’última obra de teatre de Boadella, que fa ja molts anys que ha perdut els papers, i una altra és deixar-se manipular pels hereus polítics i culturals del franquisme a canvi d’una llepada de cul molt malintencionada.
