Associats

24 març 2018 01:00h

El món, ple de conflictes, de vegades n'oculta els menys vistosos, els purament gremials, en favor de les grans reivindicacions col·lectives. Ara mateix encara cuegen les mobilitzacions orquestrades pels professors associats de les nostres universitats en protesta per la seua situació laboral. Ara mateix són associats la quarta part de la plantilla universitària a tot Espanya; a la Universitat de València, per exemple, el 30% del professorat (1.200 persones) pertanyen a aquesta categoria acadèmica.

La figura del professor associat va nàixer el 1983 per reclutar "especialistes de reconeguda competència que desenvolupen normalment la seua activitat professional fora de la Universitat". La idea, com totes les idees, era magnífica: es pretenia, per exemple, que un advocat de prestigi fera classes a temps parcials a la Facultat de Dret, o que un escriptor explicara Literatura a Filologia, perquè l'Acadèmia poguera aprofitar els seus coneixements i el seu savoir faire. La realitat, en aquests anys, ha sigut molt diferent.

Molt prompte el professor associat va ser dedicat a impartir classes en les assignatures que molestaven els titulars. Per un sou mòdic, un associat podia arribar a tindre un nivell de docència molt semblant al d'un professor de plantilla, però a un preu molt inferior. Sé de què parle. Vaig ser associat a la Universitat Jaume I en diferents etapes a partir de l'any 1991. Cobrava 30.000 pessetes al mes (i bé: 180€...) i havia de preparar-me les classes, atendre els alumnes en les hores de tutoria estipulades, investigar fora d’horari... Era un "especialista de reconeguda competència", és a dir, un negre de luxe. Quan em vaig fartar, m'ho vaig deixar, que és el que fan la majoria, excepte aquells que depenen d'aquesta nòmina (que pot ser més elevada –però no molt més– amb diferents dedicacions docents) en exclusiva.

Tot això venia agreujat per l'especial sistema d'accés a les places i la titularitat que té la universitat espanyola. Per a ser professor de secundària, per exemple, has d'aprovar un gruixut temari d'oposicions i passar diferents exàmens eliminatoris. Per accedir a l'ensenyament superior, només cal passar un concurs de mèrits, normalment –sé perfectament del què va la cosa– fet a mida de la persona que a priori es vol col·locar. Com deia un col·lega especialment cínic dels meus anys d'alegre precarietat laboral, "per ser professor d'universitat només calen tres coses: un bon currículum, una bona presència i un bon padrí. Les dues primeres no són imprescindibles".

Normal, doncs, que els associats s'hagen fartat i hagen pegat un colp ben fort al tauler de joc. No sé com els anirà la jugada, però el seu cas clama al cel. Molt hauria de canviar la universitat que jo vaig conéixer perquè la seua reivindicació tinguera una resolució clarament satisfactòria. Després, en tot cas, ens estranyem que tinguem unes universitats prou allunyades dels estàndards d'excel·lència internacional. Però, si ofereixen esclavatge i misèria, pretendran collir qualitat i alta cultura?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next