L’escriptor danés Hans Christian Andersen va nàixer tal dia com hui de l’any 1805 i per això, cada 2 d’abril des de fa molts anys, una bona part del món celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil. Els actes commemoratius i la publicitat internacional corren a càrrec de l’IBBY (International Board on Books for Young People), que té un correlat a Madrid, conegut amb el nom d’OEPLI (Organización Española Para el Libro Infantil y Juvenil).
Convé que ens fixem en un detall de la celebració: es tracta de fer publicitat de llibres per a xiquets i joves, no de fomentar la lectura entre els infants. De fet, no hi ha cap jove en les institucions esmentades ni, per descomptat, cap xiquet o xiqueta que puga dir la seua. De manera que, com totes les persones que decideixen què han de llegir el joves i els infants són adults, hi ha èxits de vendes que són difícils d’entendre i llibres que encisen els lectors infantils, encara que no hagen rebut la benedicció dels i les “especialistes”.
Probablement, en els nostres dies, alguns contes d’Andersen no haurien passat el filtre “neomoralista” dels promotors de la commemoració, tots els quals tenen interessos en grans editorials o en grups de comunicació i, com és lògic, agranen cap a casa.
Andersen era fill d’un sabater amant de la música i de la cultura en general, que va morir jove i el va deixar orfe i sense cap mitjà que li permetera passar casa i, menys encara, estudiar. De manera que, quan tenia 14 anys, el xiquet se’n va anar a Copenhagen perquè volia ser actor i cantant… Allà on anava, el jove Andersen, carregat de prejudicis i de complexes, perquè era més lleig que un pecat i tenia unes tendències sexuals peculiars, deia que era fill bastard d’un gran senyor, un gest que no hauria agradat gens als directius i directives de l’IBBY i l’OEPLI, entossudits ara a promocionar històries que parlen de com de malament ho passen els xiquets refugiats, els que són “diferents”, els explotats… Les criatures han de renunciar, així, a les històries fantàstiques i divertides com les que va escriure Andersen, perquè les persones adultes que tutelen les seues lectures creuen que han de conéixer i compartir els problemes que ells i elles consideren transcendentals.
Quan Anderesen va escriure “L’aneguet lleig”, per exemple, volia retratar-se ell mateix, que va ser capaç de superar la major part dels seus problemes i va volar con un cigne, en compte de caminar com un ànec. Potser la història de l’aneguet atrau més els lectors infantils que les històries crues i realistes que “triomfen” en els nostres dies, precisament perquè és un conte fantàstic, com “La Sireneta”, que també volia ser com els humans, per amor. Però “El vestit nou de l’emperador” o “La princesa i el pèsol” podrien ser considerats políticament incorrectes, perquè és un xiquet qui diu la veritat a l’emperador o perquè una xiqueta és tan delicada que nota un pèsol en un llit amb no sé quants matalassos…
Els problemes dels adults, creats i perpetuats per uns altres adults, no haurien d’impedir que les criatures puguen gaudir de la imaginació i la fantasia, encara que els protagonistes de les històries siguen soldadets de plom sense una cama, sirenetes enamorades, xiquets impertinents que diuen les veritats o princeses massa delicades: tot això és la literatura. Després, ja s’encarregarà la vida de recordar a les criatures en quin món viuen.
