Qui dia passa, any empeny - 9 d'abril

Segons la majoria de la premsa espanyola, el dia 9 d'abril de l'any 1977 va ser un Sábado Santo Rojo, perquè el govern d'Adolfo Suárez va decidir que calia legalitzar el Partit Comunista d'Espanya (PCE), amb l'objectiu que les primeres eleccions generals de després de la guerra, que es van celebrar el dia 15 de juny d'aquell mateix any, tingueren l'aparença d'unes eleccions democràtiques.

En gener del 1977, els hereus de Franco assassinaren cinc advocats laboralistes en un dels actes de violència d'aquella època convulsa, conegut amb el nom de la Matança d'Atocha. Poc de temps després, el mes de març, un accident amb molta cua, a l'aeroport de Los Rodeos, en Tenerife, va causar la mort a 583 persones i a primers d'abril, Suárez va decretar la supressió del Movimiento (només va tardar dos anys) i la llibertat sindical. De seguida, els principals diaris espanyols publicaren un editorial conjunt que titularen "Por la unidad de todos" i ja passaren a una altra cosa perquè ja se sap que, mentre hi haja unitat, tot anirà com una seda.

Per descomptat, Santiago Carrillo, que era el secretari general del PCE, va acceptar, abans de la legalització, totes les condicions que li imposaren els mateixos que havien estat "protagonitzant" la transició des de novembre de 1975, quan es quedaren sense Caudillo. Això significava oblidar la República, acatar la monarquia, renunciar a la "ruptura”, que era l'alternativa a la continuïtat del franquisme light, i acceptar totes les altres condicions que no es feren públiques.

Una fotografia de l'època mostra els directius del PCE el dia que es va legalitzar el partit, uns quants homes i una dona, reunits al voltant de Santiago Carrillo, sota una pancarta amb la corbella i el martell i amb la bandera rojigualda al fons. Les caretes que fan els comunistes són un poema i demostren que, per aquell temps, el sentiment que més treballava per la unitat era la por.

A pesar d'això, no tots els hereus del franquisme consideraren que la legalització dels comunistes era necessària i les reaccions de la caverna foren tan violentes com tímides van ser les respostes dels que encara confiaven en un procés que eliminara de veritat les recialles del franquisme.

Dissabte Sant de 1977, tal dia com hui fa 41 anys, un servidor servia la corona a l'escola de telecomunicacions de l'armada espanyola en Vigo. Allà, la prudència i la saviesa de la marina havia reunit dissidents juvenils del País Valencià, Euskadi i Catalunya, sobretot, encara que també hi havia alguns gallecs amb sort, que s'havien quedat a prop de casa. El cap visible de l'armada per aquell temps era l'almirall Pita da Veiga, que no estava content amb la legalització del PCE i va decidir que els mariners com nosaltres ens preparàrem per a fer front a qualsevol eventualitat: ens van obligar a quedar-nos en les casernes i a estar alerta, amb els fusells a mà, per si calia intervindre contra l'enemic...

Dilluns de Pasqua, Pita da Veiga va dimitir i els mariners tornàrem a la normalitat, si és que passar any i mig d'una vida que estàvem encetant servint el rei per la cara es pot considerar normal. Potser la renúncia a tantes coses per part dels comunistes i dels altres "companys de viatge" ens va deslliurar del compromís, però quan parlàvem entre nosaltres, durant aquells dos dies d'alerta, la majoria dels mariners exiliats a Vigo per les nostres idees, i perquè la policia ens tenia "fitxats", teníem molt clar qui era l'enemic i no coincidia amb l'assenyalat per l'almirall.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat